L’art estressat

«Ai Jean-Luc, ai Jean Luc,
vull entendre-ho però no puc.»
Els Amics dels Arts

[Ve de l’article anterior.]

Després de Vivre sa Vie, Jean-Luc Godard va fer en 1964 Le Mepris a partir de la novel·la homònima d’Alberto Moravia, comptant amb Fritz Lang per a un dels papers protagonistes. La intrahistòria d’aquesta pel·lícula era clarament una continuació de la de l’anterior, i un pas més en els intents del cineasta francés per a objectivar i encarrilar els seus assumptes domèstics. Els problemes personals de Godard estaven esmunyint-se de matuta en la història del cine, modificant el seu llenguatge, condicionant, en una mesura indeterminada però innegable, el seu desenvolupament posterior, exactament igual que s’havia esquitllat la sordera i la mala lluna de Beethoven en la música, la dolençosa homosexualitat de Proust en la literatura o l’aspre contenciós de Picasso amb la mort en la història de la pintura. Aquesta influència dels aspectes més personals de l’existència (particulars, si més no), de les misèries d’un tipus enamorat i turmentat que està intentant comprendre i esmenar els seus errors en aquest cas i, en general, l’influx de les persones que fan cine, que escriuen novel·les o componen concerts per a exorcitzar dimonis privats, troba la seua simetria en un altre fenomen paral·lel.

En 1967, Godard i Lang van protagonitzar junts un documental titulat Le dinosaure et le bebé, dirigit per André S. Labarthe, on conversaven sobre l’ofici de cineasta. Friz Lang va dir allí, absolutament convençut, que «ara», és a dir, en els anys 60, «les nostres vides són molt més ràpides que abans». En un primer moment, un tendeix a pensar que estava referint-se a la sensació que tenim tots que el temps passa cada vegada més de pressa a partir d’un cert moment de les nostres vides, i el fet que Lang tinguera aleshores 74 anys reforça aquesta impressió. Però el cas és que Lang no era precisament un beneït del cabàs, sinó algú especialment sagaç. «Pensa en el cine mut» —deia—. «Quan jo vaig començar, les pel·lícules eren molt més lentes, i a mesura que el nostre estil de vida començava a anar més de pressa, les nostres pel·lícules eren cada vegada més ràpides. La vida dels joves va més de pressa ara que quan nosaltres érem joves».

Seguir llegint L’art estressat

Share

La cortina

Fa un temps, no gaire, anar al cine era una experiència molt diferent de la d’ara. Per a començar, la majoria de les sales no eren com aquests temples babilònics que apareixen en les pel·lícules de Woody Allen. Si de cas, alguns dels d’estrena de les grans ciutats. Els cines eren majorment com el que apareix en la imatge, poc més que una porxada coberta, plena de taques d’humitat tant per dins com per fora, amb seients de fusta, sense moqueta i sense calefacció. Perquè això que la gent s’hi refugiava per a escalfar-se també és mentida: a l’hivern s’hi passava un fred de collons, atenuat només per la possibilitat d’acostar-se a la parella quan les llums s’apagaven, una cosa que estava vetada en l’exterior, on tampoc no hi havia molta llum. Això si en portaves, de parella. Als altres els hi quedava l’escalfor de quadra, la que es donen entre si els animals estabulats. I a l’estiu, calor, aquesta sí que ja sense remei, a pesar d’algun ventilador que tremolava agarrat precàriament a l’encanyissat del cel ras. L’aire condicionat era un article de ciència-ficció, un invent de Hollywood.

Ara bé: quasi tots els cines tenien cortina. José Luis Garci, exercint de professional de la nostàlgia, va dir en una entrevista que «tot va canviar quan es va prescindir de la cortina», i és cert. La cortina era el vel simbòlic que separava aquella realitat ronyosa i desagradable de la vastitud infinita del mite que es desplegava sobre la pantalla, que era una simple paret emblanquinada la majoria de les vegades. El cine que apareix en El espíritu de la colmena (pel·lícula imprescindible com poques) és encara més precari. I no té cortina. Però escenifica molt bé què passava en aquells recintes. En aquesta pel·lícula pot palpar-se la irrupció d’un imaginari inventat en un context inequívocament real. I la manera com tots dos es troben. El cine era, sobretot, un recinte pecaminós, transgressor, on l’espectador podia sentir-se lliure mentre era vigilat pel món exterior. En aquest sentit, el cine ha sigut sempre pornogràfic.

Seguir llegint La cortina

Share