El dilema

Triar entre ciències o lletres era i continua sent una de les grans disjuntives a què s’ha d’enfrontar qualsevol estudiant arribat un cert moment. I era i continua sent una disjuntiva tan falsa com perniciosa, una imposició interessada creada sobre la rivalitat suposadament consubstancial entre «els intel·lectuals literaris» i «els científics de la naturalesa», com va encunyar C. P. Snow en la seua famosa conferència sobre les dues cultures, que amaga la rivalitat secular entre la ciència infusa i la que va nàixer amb el pecat original. Aquesta última, esperonada per un concepte peculiar de progrés i en el seu intent d’allunyar-se tot el possible de la primera, al llarg de l’últim segle si més no, ha mostrat un desinterés creixent vers aspectes fonamentals de l’arquitectura del coneixement, com la filosofia, l’art, la literatura i fins i tot moltes de les anomenades ciències socials, potser, també, perquè els qui fugen de les impertinències de la raó sempre han considerat els sabers humanístics com a part del seu feu revelat, a pesar que allí és on s’hi troben els blasfems més bel·ligerants o precisament per això. El que s’ha balafiat en aqueix joc estratègic no és poca cosa. Ha donat i continua donant lloc a generacions d’estudiants i professionals rancallosos adscrits a un bàndol i a l’altre.

Raonablement, aquest joc hauria d’haver acabat ja. A hores d’ara, caben pocs dubtes que la ciència li ha arrabassat el tron a la religió de manera definitiva, fins i tot en el seu propi terreny. Com diu Lawrence M. Krauss en Un univers del no-res, «inventar tota una nova sèrie de partícules en l’espai buit impossibles de mesurar no sona molt diferent de proposar que hi ha un gran nombre d’àngels asseguts sobre el cap d’una agulla». Però als deliris de la ciència se’ls pot seguir el fil, almenys fins a un cert punt, i en aquells altres la raó no tenia res a fer des del principi. Coneixement és emancipació, i aquesta significa ser lliure per a servir a la pròpia ignorància, no estar al servei de la d’altres. La religió, amb les seues fal·làcies ad ignorantiam, avui és ja un pur acudit, però un acudit tenebrós, que allí on pot s’imposa per la força, com ha fet sempre, i on no pot, suplica respecte i tolerància, hipòcritament, amb un deix d’humiliació que posa els pèls de punta, perquè intuïm en què es convertiria si, menada per les circumstàncies, no haguera de recórrer a la contemporització amb els impius.

Seguir llegint El dilema

Share

La mel de l’estultícia

Com sol passar amb totes les pautes de comportament d’aparença il·lògica, l’estupidesa constitueix un tret específicament humà i és, per tant, objectiu prioritari de qualsevol esperit mitjanament inquisitiu. És un tema que ens suscita una curiositat irresistible, tan sols llastada per la por de trobar el seu eco en el nostre interior. De la mateixa manera que són pocs els que aconsegueixen no girar el cap quan senten cridar «imbècil!» enmig del carrer, només cal posar la paraula «estupidesa» en la tapa d’un llibre per a atraure l’interés del lector. Estem sempre disposats a escodrinyar l’assumpte per a veure si desentranyem els seus nombrosos misteris. Ja que no aconseguim entendre la condició humana a través dels atributs que l’engrandeixen, potser ho aconseguim a través dels que ens situen no ja per sota de la intel·ligència sinó en els seus antípodes. Tot i que cada vegada es fa més patent que quan ho hàgem aconseguit serà ja massa tard.

boboWEB

La importància de l’estupidesa en el desenvolupament de l’ésser humà, o si més no en el de la nostra civilització, és capital. Com va assenyalar Erasme de Rotterdam amb una contundència sorprenent per a l’època (1509), sense l’estupidesa «no hi hauria ni societat, ni relacions agradables i sòlides, ni el poble suportaria durant molt de temps al príncep, ni l’amo al criat, ni la donzella a la seua senyora, ni el mestre al deixeble, ni l’amic a l’amic, ni l’esposa al marit, ni l’arrendador a l’arrendatari, ni el camarada al camarada, ni els comensals entre ells, de no estar entre si ara enganyant-se adés adulant-se, condescendint sàviament entre ells, o untant-se recíprocament amb la mel de l’estultícia». Fidel al seu paper, l’Església el censurà, però pocs han gosat contradir-lo des de llavors. I a pesar d’això és un tema que fins fa poc no s’ha abordat obertament. Durant segles s’ha tingut per tabú, perquè parlar de l’estupidesa inevitablement és assenyalar, i això ha estat considerat secularment de mala educació. Ara es fa fins i tot amb delectació, cosa que potser vol dir que per fi comencem a entendre’ns a nosaltres mateixos. Ens reconeixem en l’estupidesa, li hem perdut la por i l’estem assumint sense embuts.

Seguir llegint La mel de l’estultícia

Share