«Imbècils»

Umberto Eco, qui en altre temps fou l’imprescindible autor d’alguns assajos (i una novel·la) que van ser l’alegria de la nostra joventut, ha dit fa poc que «les xarxes socials donen la paraula a legions d’imbècils que abans parlaven només en el bar, després d’un got de vi, sense fer mal a la col·lectivitat. De seguida els hi feien callar, mentre que ara tenen el mateix dret a parlar que un premi Nobel. És la invasió dels imbècils». El més significatiu, i que no ha estat destacat, és que aquestes paraules van ser dites no en una entrevista, enmig del fragor dialèctic, sinó com a part d’una meditada lliçó magistral llegida durant l’acte del seu segon nomenament com a doctor honoris causa per la Universitat de Bolonya, i que els universitaris presents, professors i estudiants, es van posar dempeus i van aplaudir de valent, segons conta La Stampa. L’autor de la recent i difícilment perdonable castanya Número zero, expressava així el que, si es jutja per aquesta calorosa reacció, molts intel·lectuals senten i expressen des que Internet va donar veu a qualsevol mindundi.

barWEB

D’entrada, un se sent temptat de subscriure aquestes afirmacions, però convé anar a pams. Hi ha ara els mateixos idiotes que sempre, i sempre han intentat fer notar la seua presència en qualsevol circumstància (és un dels trets que els fa idiotes), encara que, com diu Eco, ho feien en el bar, en la barra —les tertúlies de café solien ser cosa de senyors—, i ara la seua veu és més potent i, com el soroll que emeten els cotxes tunejats, aquests trons de la imbecil·litat, arriba a totes bandes. L’espai per a l’opinió era terreny vedat, zelat per una indústria, la de l’opinió pública, que n’impedia l’accés a tot aquell que no complís amb els requisits exigits pels amos d’aquests mitjans. Tot el que s’hi transmetia, per definició, no podia ser estúpid. Això ha canviat. Per culpa d’Internet, dins del vedat s’han colat tot de caçadors furtius, d’idiotes perillosos armats amb una tablet, i tant els amos com els usufructuaris de la finca estan emprenyats.

Seguir llegint «Imbècils»

Share

No li ho digues a sa mare

Abans que se l’apropiaren altres gremis d’espècie similar, com el de la banca o el del tràfic d’armes, els que tenien sempre en la boca la frase: «No li digues a ma mare que jo treballe en [pose’s ací el que toque]…», eren els publicistes. Érem a finals de la dècada dels setanta, i en part ho feien perquè besaven el terra que trepitjava qui l’havia inventat, Jacques Séguéla, guru de la publicitat moderna (o «comunicació», com els agrada de dir a aquests virtuosos de l’eufemisme). Aquest home acabava de publicar un llibre que es titulava i es continua titulant exactament així: No li digues a la meua mare que treballe en publicitat, perquè pensa que sóc pianista en un bordell.

vaca anunciWEB

El que ja llavors cridava l’atenció era que els que amollaven l’agudesa solien fer-ho acompanyant-la d’un somriure incòmode, i que l’encaixaven de manera forçada en contextos que no la requerien, com si se’ls escapara espontàniament i extemporàniament d’una part fosca de la seua psique, on segurament no arribava la seua consciència més aviat supèrflua.

Seguir llegint No li ho digues a sa mare

Share