Somriga, per favor

A Anna i Josep

Si algú de fa tan sols mig segle, d’aquests que senten aversió de ser fotografiats, s’hagués vist transportat de sobte als nostres dies, sens dubte s’hauria sentit dins d’un malson. Aquest refús, en la majoria dels casos, s’està deixant de manifestar perquè el fet d’evitar que et «prenguen» una imatge ha esdevingut impossible, no perquè hagen desaparegut les raons que provoquen una por tan peculiar. En altres casos deriva en una irritació continguda davant de l’omnipresència d’artefactes que es dediquen, amb tota mena de pretextos, a cartografiar tot l’existent, siga viu o mort. Encara hi ha qui mostra el seu neguit quan s’adona que l’apunta un objectiu, però avui, qui no accepta de bon grat que el fotografien a cada moment i en tota circumstància està esdevenint un rar, un boig, tal com cal entendre la bogeria després de Foucault: allò que fa o deixa de fer qui no forma part de la majoria.

Quan fer fotos era encara una activitat singular, va haver-hi molts que es van esforçar a explicar aquesta peculiar forma d’harpaxofòbia. Així, s’ha parlat de la por que li roben a un l’ànima, de la por al doble, a la imatge congelada en tant que sinònim de mort, o a l’estranyament de l’ego, que no es reconeix en l’instant congelat. Siga quina siga la teoria, en tots els casos impera la convicció que el fotògraf s’apodera de la teua imatge per a quedar-se-la, que te la roba, però el problema no sembla ser tant aquest com la sospita del que pot fer a continuació: que la compartisca, que l’exhibisca i quede fora del nostre control. I resulta que exhibir, «compartir» imatges és una cosa que fem ara mateix tots i tothora. Uns inconscientment encara, perquè tot està disposat perquè així siga, i altres actuant com a autèntics addictes. En el plaer que troben aquests últims, que s’estenen pel món com una plaga de zombis, rau, més o menys visible, l’explicació d’aquell antic recel.

Seguir llegint Somriga, per favor

Share

No escapareu

«Necessite desconnectar». L’ésser-endoll que utilitza aquesta frase estereotipada, a quin sistema energètic s’hi refereix? A un de què s’alimenta? A un que alimenta? En tot cas a un a què pertany fatalment. La persona suposadament desconnectada el que fa és escapar en un sentit literal: allunyar-se, arrancar a córrer d’una manera reflexa i compulsiva. Però no s’apaga quan es desconnecta, i això fa sospitar que, sense solució de continuïtat, s’endolla a un altre mòdul que pertany al mateix sistema que aquell d’on fuig. Significativament, la frase sol vindre acompanyada d’una altra aparentment contradictòria: «Necessite carregar les piles». És evident que sap que tornarà.

sidecar

El que no és tan evident és que sàpiga que en realitat no va enlloc. L’individu en vacances continua treballant, però en un tram diferent de la cadena de producció. Passa a l’altre costat del taulell o canvia de línia de muntatge, però no deixa de pertànyer al mateix conjunt organitzat de recursos. La forma més peripatètica (per assenyalar d’una manera fina) que pren aquest ésser que confon la llibertat amb la rotació laboral, és la del turista. Fer de turista s’ha convertit, a la callada, en un ofici, en el treball més cansat que fan molts al llarg de l’any. I en el més improductiu des d’un punt de vista personal, encara que siga summament rendible per a un negoci que ho aprofita tot de nosaltres, com d’un cert animal molt utilitzat en xarcuteria.

Seguir llegint No escapareu

Share