El terròs al seu laberint

Convé recordar en els temps que corren que, a pesar de l’aventurerisme d’alguns dels seus dirigents, els Estats Units eren un país majoritàriament aïllacionista fins a la II Guerra Mundial i en certa manera encara ho són. Volien fer-se rics, crear mercats, vendre excedents, però ni de conya convertir-se en els amos del món, tan complicat que és això i la de responsabilitats que comporta. Però una cosa mena a l’altra: arriba un punt en què el capital no s’obri pas si no és enfilat en un tanc. Així que van anar assumint a poc a poc el seu paper imperial amb desgana i una malaptesa manifesta. Per a tapar-la van crear una precària litúrgia civilitzadora que a penes ha aconseguit dissimular la profunda grosseria dels seus actes. Com tots sabem a hores d’ara, si els EUA es claven en algun embolic és perquè estan entestats a escampar la democràcia per tot el planeta, això ho resumeix tot. Si pel camí cal finançar grups terroristes, organitzar colps d’estat o primaveres de colors, s’hi fa, i si hi ha uns quants morts, estats fallits o desastres mediambientals, què hi farem.

Durant més de setanta anys, pel cap baix, EUA ha estat fent esforços per a dissimular la seua mala folla, creant una imatgeria farcida de tipus jovials, generosos, sacrificats i, sobretot, molt educats. I de sobte apareix un pinxo de sèrie B, li donen el paper protagonista amb procediments rigorosament democràtics i ací els tens tots, afanyant-se a aguantar la tramoia. Què ha passat? Per què aquest és tan diferent dels seus predecessors, tan diferent del tipus que volia cobrir el cel de míssils, o d’aquell que finançava els contrarevolucionaris nicaragüencs amb cocaïna, o d’aquell altre que tocava el saxòfon i deixava que li’l tocaren les becàries mentre Palestina cremava i deixava sense medecines els hospitals de Bagdad, o del paio que va aplanar Iraq buscant unes armes que sabia que no existien, o de la paia que es corria mentre a Gaddafi li estacaven un pal en el cul, o d’aquell altre que no va tancar Guantánamo i ens va entregar a tots a la NSA? Per què la política migratòria, mediambiental i econòmica de Trump (la que diu que aplicarà) és tan diferent de la que tots aquests i la mateixa Unió Europea —ja que hi som— van practicant des de fa dècades?

Seguir llegint El terròs al seu laberint

Share

That’s entertainment!

Acaba de començar la temporada i aquest teatre de sessió contínua en què s’ha convertit el planeta ens ha oferit ja un parell d’espectacles d’aquells que deixen sense alé. Encara no ens havíem recuperat després de veure com dos saltimbanquis veterans, rivals acèrrims, s’agafaven de la mà, feien un triple salt mortal i un d’ells quasi es mata, quan, en la pista central, se’ns ha oferit un duel desigual entre un astut corderet blanc i un obés lleó prehistòric que ha acabat amb l’espedaçament de l’herbívor davant l’espant del respectable. En ambdós casos l’expectació ha sigut màxima i el públic ha aplaudit a rabiar tot i que, durant el transcurs de la funció i com és tradicional, ha estat hàbilment desposseït de tot el que duia en les butxaques per un equip de destres carteristes a sou dels organitzadors. Excepte el número dels escurabosses, tota la resta ha sigut pur guinyol, una arlequinada. Més tard, els comediants, perfectament indemnes, han passat per caixa i han sopat amb els seus agents, col·legues i patrocinadors per a celebrar l’èxit i perfilar els detalls de la pròxima representació.

gosfaisaweb

Un no deixa de sorprendre’s de l’escàndol que mostren tantes persones presumptament avisades davant la «traïció» del PSOE o la derrota de la «demòcrata» Hillary a mans del «feixista» Trump. No importa quantes vegades hagen vist l’espectacle, aquestes persones són com els rucs que confonen el caragirat Iago amb l’actor que el representa i no dubten a escopir-li si el veuen pel carrer, o creuen que la senyora que fa de Desdèmona és tan malaurada com el seu personatge i si ensopeguen amb ella en el supermercat, la miren amb commiseració. No pocs s’han cregut que el que es dirimia als Estats Units era, literalment, el que s’escenificava. I això que no era Shakespeare el guionista sinó els mateixos que s’inventen les fantasies puerils a què ens té acostumats Hollywood. Potser ha estat precisament per aquesta raó. Sinopsi breu: ¿qui tindrà accés al «botó roig», un pallasso homòfob, masclista, racista, prepotent i desllenguat, o una feminista independent, responsable, flegmàtica, educada i amb una gran experiència política? Passeu i admireu. Entreteniu-vos amb els vostres temes favorits mentre nosaltres decidim com recautxutar el sistema, que d’això és del que va realment la cosa.

Seguir llegint That’s entertainment!

Share