La gràcia de conduir

«Brrrum, brrrum!» Això és el que pareix estar dient aquest mosso d’ulls radiants i cara d’escassa visió. Segons això que anomenen saviesa popular, els borratxos i els xiquets sempre diuen la veritat. També els faves a la seua manera. Ells posseeixen una rara facilitat per a extraure l’essència de les coses, la substància dels fets que presencien o en què participen. I els imiten com ningú, amb un sentit de la síntesi només comparable al dels grans artistes. La gràcia de conduir, només cal fixar-se, consisteix a inclinar cap i decantar el cos quan ve revolta i prémer l’accelerador per a fer «brrrum, brrrum». I és que el cotxe és a la gent normal el que la piruleta als xiquets o el tambor als necis, aquells a qui els benpensants anomenen dèbils mentals tot creient que els fan un favor. Els dónes una d’aquestes andròmines i ja els tens entretinguts per a tota la vesprada. O per a tota una vida.

brrrum,-brrrumWEB

Aquest cotxe no es mou, però el fava sap que això dóna igual, que tot rau en la imaginació. Els cotxes de veres pareix que es desplacen, però ell sap que no. Ha pujat en molts i sap que anar en u és com arrepapar-se en el sofà de casa i esperar que el món llisque a banda i banda del volant. T’asseus al garatge de ta casa i al cap d’una estona de fer «brrrum, brrrum» t’alces a casa del iaio. Potser, en el curs de l’experiència, algun d’aquests apardalats fins i tot ha intuït la teoria de la relativitat pel seu compte, qui sap.

Seguir llegint La gràcia de conduir

Share