Paraules vanes i orelles sordes

Hi ha un tipus de sordera anomenada presbiacúsia, que és la que caracteritza les persones que afirmen sentir però no entendre. Per a elles les paraules han esdevingut sons indesxifrables. Diuen els experts que és un fenomen associat a l’envelliment, que cada vegada es manifesta més aviat pel fet que el soroll ambiental no ha parat de créixer en els últims temps. Un està temptat de dir que per al que cal sentir millor quedar-se sord, però el cas és que aquesta malaltia té uns efectes col·laterals que van reduint progressivament la sociabilitat de l’individu afectat. Com la comunicació se’ls fa dificultosa, els que pateixen presbiacúsia van aïllant-se i desinteressant-se cada vegada més del món. Alhora, els que els envolten van marginant-los progressivament davant de les dificultats per a fer-se entendre per ells.

altaveuprovweb

Després d’haver-se informat sobre tot açò, u, que és un conspiranoic contumaç, comença a sospitar que els qui remenen les cireres estan assessorats per un otorino. Perquè estem assistint a l’avanç imparable d’una espècie de presbiacúsia social que dista molt de ser fortuïta. Abans ens tenien a ratlla ocultant-nos informació i posant-nos una mordassa. Així és com vivíem durant el franquisme, sense poder escoltar i obligats a callar. Ara l’estratègia és la contrària, ens inciten a xarrar per les butxaques i ens forcen a sentir tot el sant dia una samfaina sonora en què ens és impossible destriar i entendre una merda.

Seguir llegint Paraules vanes i orelles sordes

Share

De grat o per força

A finals de 1989 tots els nostres esquemes mentals sobre la situació geopolítica i sobre la política mateixa es van esfondrar alhora que ho feia el mur de Berlín. Només els que han viscut el món bipolaritzat del segle XX coneixen les dimensions d’aquell xoc. La nostra manera d’acarar la realitat va començar a trontollar perquè la realitat mateixa trontollava i s’evaporava tot el que en créiem saber. Van aparéixer llavors diagnòstics tan contundents com el de Francis Fukuyama: la història havia acabat. Davant del buit que s’havia creat de sobte, aqueixa afirmació es va expandir com ho fan les veritats aparentment inqüestionables. Neoliberals de totes les mides van eixir dels armaris, alguns d’ells amb gran satisfacció, i el discurs esquerrà de filiació marxista es va encongir i es va amagar en el buit de l’escala. Mentre que uns pareixien entendre-ho tot, altres pareixia que no entenien res.

murweb

Arribà el nou segle, i quan tot just havia començat, la televisió ens va oferir un espectacle més sorprenent encara per insòlit, que no per transcendent. Les Torres Bessones de Nova York s’ensorraven en directe davant dels ulls de tothom. El succés trencava un altre esquema que s’havia gravat profundament en la nostra testa: els Estats Units, el seu territori mateix, ja no era invulnerable. Els profetes van aparéixer de sobte, com si el mag haguera donat una palmellada: a partir d’aquell moment els nordamericans s’adonarien que no estaven sols en el món —ens van dir—, ara sabien que en formaven part, que estaven tan exposats com el que més, que el patiment global del planeta també era el seu i, per tant, tractarien d’evitar-lo. Era una afirmació que a penes amagava una íntima alegria, la que s’expressa a través de la dita «no hi ha mal que per bé no vinga». Molts s’ho van creure i s’ho van seguir creient durant bastant de temps, a pesar que els Estats Units no van tardar ni vint-i-quatre hores a colpejar frenèticament els seus tambors de guerra. De nou, la capacitat de comprensió de la majoria es veia sobrepassada per uns esdeveniments que pareixien anar contra tota lògica.

Seguir llegint De grat o per força

Share

Allò que amagava la boina

A finals dels seixanta del segle passat, la boina era una peça relegada a l’àmbit rural i clarament en desús. Però en 1967, Laulhere, el més gran fabricant de boines de França, es va fer la barba d’or gràcies a un auge sobtat i inesperat de la demanda. La boina s’havia convertit de la nit al dia en una peça chic, eminentment urbana i femenina. El que no havia aconseguit el Che Guevara amb els homes, ho havia fet Faye Dunaway amb les dones en posar-se una boina per a interpretar a Bonnie Parker en Bonnie & Clyde. Aquella pel·lícula va inaugurar una tendència inesperada, tant en el cine com en el prêt-à-porter. Rescatava un gènere que feia molt que es considerava esgotat, les històries de gàngsters que havien omplit les pantalles en els anys de la depressió. Una pel·lícula, que aparentment sorgia a repèl, va iniciar un filó que s’estén fins a Els Soprano, passant per El Padrí i un bon grapat de pel·lícules oblidades. I, sobretot, es va situar en el punt de partida d’un fenomen molt més profund i prolongat que ara mateix està arribant el seu zenit.

BonnieWEB

Des de llavors, la moda no ha deixat de mirar enrere. Va començar a rescatar vestits que pertanyien al passat recent, a donar-los unes quantes puntades suposadament modernitzadores i a posar-los una altra vegada en el carrer. El contrast amb la moda futurista que havia dominat els 60 fou enorme. En la música va passar un altre tant. L’èxit de Bonnie & Clyde va coincidir amb la revitalització del folk. A Espanya, on ja vivíem instal·lats permanentment en aquest corrent, va derivar directament en la moda camp, obertament kitsch, amb el ressorgiment del cuplet i la cançó melòdica a càrrec de Lilian de Celis i alguns jubilats, com ara Jorge Sepúlveda, Bonet de San Pedro o Antonio Machín, que gràcies a això es van poder renovar la dentadura.

Seguir llegint Allò que amagava la boina

Share