La sentència del porc

Tot indica que aquest porc tan esplèndid, que posa tranquil al costat d’aquesta gent, porta una vida regalada, menja bé i dorm millor. A més, se’l veu net. És una falsa creença que els de la seua espècie són uns animals bruts. Tot depén de la forma de vida que els hi dónes. Ensinistrats com cal, fins i tot són capaços de fer les seues necessitats en una caixa de sorra, com els gats. El seu nivell d’intel·ligència és paregut al d’un gos, i si els eduques bé poden arribar a ser dòcils, relativament silenciosos i afectuosos. Responen pel seu nom i, si els hi acostumes, es posen panxa enlaire perquè els la rasques. També els agrada que els banyen i que els raspallen. Són capaços d’expressar una gran varietat de sentiments.

matana2WEB

A més, recentment s’ha descobert que tenen una gran semblança anatòmica i genètica amb l’ésser humà, per això la seua pell és emprada per a fer empelts en persones que han patit cremades greus, del seu pàncrees s’obté insulina per a tractar els diabètics i les seues vàlvules cardíaques s’utilitzen en trasplantaments. Els investigadors estan aprenent a introduir cèl·lules humanes en el seu organisme amb finalitats terapèutiques, per això hi ha porcs que són mitges persones a tots els efectes. És difícil imaginar un animal que meresca més que el porc que l’adopten com a mascota.

No és el cas d’aquest.

Seguir llegint La sentència del porc

Share

Festes de precepte

El discurs polític s’alimenta de tòpics perquè pareixen veritats universals, o mentides universalment acceptades, tant se val: el que importa és la universalitat, que és on se suposa que hi ha vots a manta, i les anomenades festes populars són un autèntic magatzem de llocs comuns. Segons un dels més celebrats pels aspirants a governar-nos o pels que ja estan passant per aquest tràngol, «les festes tradicionals són un lloc de trobada». L’afirmació va entre cometes perquè és citació literal.

bou-excavadora

Per a dir això cal portar uns grans aclucalls, també coneguts com a ulleres d’haca. Potser les festes siguen «un lloc de trobada» per al grupet que apareix en aquesta foto, posem per cas, i encara caldria esbrinar si molts dels qui aguaiten pels balcons han eixit a disfrutar del sarau o a preguntar quan s’acaba, però, què passa amb tots els altres? Què hi ha dels qui estan amagats esperant que escampe, o dels qui han pegat a fugir? Què hi ha del vell que està darrere d’una persiana a punt d’anar-se’n a sopar amb sant Pere amb la trista convicció que l’última cosa que s’emportarà d’aquest món és el mugit d’un bou desorientat que li pregunta l’hora a una excavadora enmig d’un rebombori? El menú és variat: també podria tractar-se d’una saeta agònica acompanyada de sinistres tocs de tambor, del guirigall kitsch d’una fira d’atraccions ambulant o —maleïts siguen pels segles dels segles— d’un xundaxunda discotequer a les quatre del matí i el que et rondaré morena. O tot combinat.

Seguir llegint Festes de precepte

Share