L’ull hipnòtic

Una vegada, a algú se li va acudir una brillant idea per a fer la pel·lícula perfecta. En ella no hi hauria guió pròpiament dit, tan sols les indicacions necessàries per a fer que, al més aviat possible, apareguera en pantalla un pardal que tenia la missió d’hipnotitzar els espectadors perquè al final de la sessió, en el transcurs de la qual no hauria passat res, cregueren haver assistit a un gran espectacle. El de l’ocurrència va ser un personatge estrany, vinculat amb el món de la màgia primer i fotògraf, guionista i productor televisiu després. Es deia William Read Woodfield. La seua iniciativa, després de passar pel filtre dels avariciosos però realistes executius de la Allied Artists, va donar lloc a una pel·liculeta a la qual, per si de cas, sí que van dotar d’argument. La va dirigir George Blair, un paio que havia realitzat uns quants episodis de Superman, va ser rodada en dotze dies i es va estrenar a principis de 1960. Es va titular The Hypnotic Eye, una raresa cinèfila gens menyspreable.

És l’únic exemple de pel·lícula rodada en Hypnomagic, una suposadament nova tècnica cinematogràfica, suposadament innovadora, que consistia a fer que, en un moment donat, el protagonista, un actor francés que semblava el germà bessó de Rock Hudson (Jacques Bergerac), es dirigira a la càmera per a hipnotitzar l’audiència. Ho feia com se suposa que ho fan els hipnotitzadors del món de l’espectacle, amb l’ajuda d’un objecte que es mou d’una manera obsessiva —una espiral, en aquest cas—, uns ulls impassibles que miren de cara, una veu captivadora i unes ordres que no són més complexes que les instruccions per a posar-se un supositori. Els que en saben diuen que tota aquesta parafernàlia amaga una estafa, que en la vertadera hipnosi no es dóna l’estat de trànsit ni la pèrdua de voluntat ni l’amnèsia, i que a ningú se’l pot obligar a lladrar com un gos i fer que després se n’oblide. Però la cosa no està tan clara.

Seguir llegint L’ull hipnòtic

Share