L’art estressat

«Ai Jean-Luc, ai Jean Luc,
vull entendre-ho però no puc.»
Els Amics dels Arts

[Ve de l’article anterior.]

Després de Vivre sa Vie, Jean-Luc Godard va fer en 1964 Le Mepris a partir de la novel·la homònima d’Alberto Moravia, comptant amb Fritz Lang per a un dels papers protagonistes. La intrahistòria d’aquesta pel·lícula era clarament una continuació de la de l’anterior, i un pas més en els intents del cineasta francés per a objectivar i encarrilar els seus assumptes domèstics. Els problemes personals de Godard estaven esmunyint-se de matuta en la història del cine, modificant el seu llenguatge, condicionant, en una mesura indeterminada però innegable, el seu desenvolupament posterior, exactament igual que s’havia esquitllat la sordera i la mala lluna de Beethoven en la música, la dolençosa homosexualitat de Proust en la literatura o l’aspre contenciós de Picasso amb la mort en la història de la pintura. Aquesta influència dels aspectes més personals de l’existència (particulars, si més no), de les misèries d’un tipus enamorat i turmentat que està intentant comprendre i esmenar els seus errors en aquest cas i, en general, l’influx de les persones que fan cine, que escriuen novel·les o componen concerts per a exorcitzar dimonis privats, troba la seua simetria en un altre fenomen paral·lel.

En 1967, Godard i Lang van protagonitzar junts un documental titulat Le dinosaure et le bebé, dirigit per André S. Labarthe, on conversaven sobre l’ofici de cineasta. Friz Lang va dir allí, absolutament convençut, que «ara», és a dir, en els anys 60, «les nostres vides són molt més ràpides que abans». En un primer moment, un tendeix a pensar que estava referint-se a la sensació que tenim tots que el temps passa cada vegada més de pressa a partir d’un cert moment de les nostres vides, i el fet que Lang tinguera aleshores 74 anys reforça aquesta impressió. Però el cas és que Lang no era precisament un beneït del cabàs, sinó algú especialment sagaç. «Pensa en el cine mut» —deia—. «Quan jo vaig començar, les pel·lícules eren molt més lentes, i a mesura que el nostre estil de vida començava a anar més de pressa, les nostres pel·lícules eren cada vegada més ràpides. La vida dels joves va més de pressa ara que quan nosaltres érem joves».

Seguir llegint L’art estressat

Share

L’ull hipnòtic

Una vegada, a algú se li va acudir una brillant idea per a fer la pel·lícula perfecta. En ella no hi hauria guió pròpiament dit, tan sols les indicacions necessàries per a fer que, al més aviat possible, apareguera en pantalla un pardal que tenia la missió d’hipnotitzar els espectadors perquè al final de la sessió, en el transcurs de la qual no hauria passat res, cregueren haver assistit a un gran espectacle. El de l’ocurrència va ser un personatge estrany, vinculat amb el món de la màgia primer i fotògraf, guionista i productor televisiu després. Es deia William Read Woodfield. La seua iniciativa, després de passar pel filtre dels avariciosos però realistes executius de la Allied Artists, va donar lloc a una pel·liculeta a la qual, per si de cas, sí que van dotar d’argument. La va dirigir George Blair, un paio que havia realitzat uns quants episodis de Superman, va ser rodada en dotze dies i es va estrenar a principis de 1960. Es va titular The Hypnotic Eye, una raresa cinèfila gens menyspreable.

És l’únic exemple de pel·lícula rodada en Hypnomagic, una suposadament nova tècnica cinematogràfica, suposadament innovadora, que consistia a fer que, en un moment donat, el protagonista, un actor francés que semblava el germà bessó de Rock Hudson (Jacques Bergerac), es dirigira a la càmera per a hipnotitzar l’audiència. Ho feia com se suposa que ho fan els hipnotitzadors del món de l’espectacle, amb l’ajuda d’un objecte que es mou d’una manera obsessiva —una espiral, en aquest cas—, uns ulls impassibles que miren de cara, una veu captivadora i unes ordres que no són més complexes que les instruccions per a posar-se un supositori. Els que en saben diuen que tota aquesta parafernàlia amaga una estafa, que en la vertadera hipnosi no es dóna l’estat de trànsit ni la pèrdua de voluntat ni l’amnèsia, i que a ningú se’l pot obligar a lladrar com un gos i fer que després se n’oblide. Però la cosa no està tan clara.

Seguir llegint L’ull hipnòtic

Share

Mastegar bé abans d’engolir

Et prepares un sopar lleugeret, perquè has arribat a un punt en què el cos ja se’t torna molt apàtic quan arriba la nit i no vols despertar-te a les tres de la matinada amb ardor d’estómac. També et proposes menjar lentament, que una bona masticació equival a mitja digestió. Així que agafes la safateta, t’ajoques davant de la tele i busques alguna cosa per a entretindre’t mentre remugues com una vaca. Més de trenta canals i no trobes res, però per fi el teu ditet es deté en un d’aquells que anomenen temàtics, un dedicat a les sèries. Aquesta la coneixes i sempre t’ha semblat divertida, i no et fa res adonar-te ràpidament que el capítol ja l’has vist un parell de vegades. Fins i tot te n’alegres. T’agrada saber què passarà, t’agrada anar endevinant, és a dir, recordant l’argument a mesura que avança, i a més has generat una estranya empatia amb els personatges d’aquestes funcions «de situació». És com veure un àlbum de família, o velles pel·lícules casolanes. Qui no les ha vist una i mil vegades, i no per això s’hi cansa?

TVWEB

Com ja vas carregadet d’anys, recordes quan una sèrie la passaven per televisió una sola vegada i havies de córrer per a no perdre’t el capítol setmanal, perquè, o no els reposaven mai o ho feien com una cosa extraordinària, al cap de molts anys de la primera emissió. Aquest passe continu d’ara, llavors s’hauria considerat absurd, ara no. És com si ara visquérem pujats en uns cavallets de fira i veiérem passar el món una vegada i una altra, sembre idèntic a si mateix, cada vegada més marejats, rient com a histèrics hiperventilats. Antigament —és a dir, fa vint anys—, a algú que estigués veient la mateixa cosa una vegada i una altra l’hauríem pres per boig. Però avui som capaços d’engolir-nos quinze vegades un capítol de CSI, que són d’intriga. Veiem vindre els esdeveniments i el nostre somriure s’hi anticipa, se’ns escapa com si estiguérem apardalats. No és que tinguem memòria de peix, és que ja no la necessitem. Tot el que ens interessa està gravat.

Seguir llegint Mastegar bé abans d’engolir

Share