El cigarret

A Joan Agrassot

El pensament anomenat «políticament correcte» —que moltes vegades no és sinó el clàssic concepte rebatejat de «la ideologia dominant»— ens està deixant una bona llista d’assumptes sobre els quals no es pot parlar si no és en el sentit que determina el nou cànon. Parlar sobre el tabac no està ben vist: el cànon determina que el tabac és dolent, així que muts i a la gàbia. Però anem a suposar que encara hi ha lloc per a fer unes quantes consideracions retrospectives. Hi ha una memòria de fumador que encara està ben viva i, de vegades, a un, que creia haver-ho deixat arrere per sempre, li vénen a la ment records i sensacions que creia haver oblidat, com si acabés de ficar-se en la boca una magdalena amb nicotina.

cigarret

El del tabac, i més concretament el dels cigarrets, ha sigut un dels vicis més sofisticats i, al mateix temps, més populars de tots els que han existit, fins al punt d’haver estat considerat un element de primera necessitat que, sovint, s’hi ha hagut d’administrar mitjançant cartilles de racionament. El tabac ha format part imprescindible de la dotació del soldat, i negar-li’l a un pres era una crueltat fronterera amb la tortura. Ha estat també el desig que mai no es negava al qui estava a punt de ser ajusticiat, fins que les execucions van deixar de fer-se a l’aire lliure i, per motius de salut, es va prohibir fumar en els corredors de la mort. En alguns casos era també l’últim plaer del moribund, en lliça amb el bes de la persona amada. Com el cine ha demostrat, un cigarret era capaç de substituir amb avantatge l’hòstia com a viàtic: una xamada al cigarret humit de la xica equivalia a una última i excelsa còpula. I l’heroi amb tabaquisme no s’estava morint d’això que molts estan pensant, sinó de la bala que li havia clavat el dolent entre les costelles.

Seguir llegint El cigarret

Share