Ready-made

Escriure, diuen, és terapèutic. Com ara pintar, fer figuretes de paper maixé o tocar la mandolina. Però si no tenim l’autoestima molt alta, val més no intentar-ho. Fins que un no s’enfronta amb els reptes de la semàntica i de la gramàtica, amb el maneig de les proporcions i de la perspectiva o amb les lleis del ritme i de la melodia, no coneix les seues capacitats intel·lectives reals. Les apreciacions i les conviccions més sòlides es desintegren tot just ens sentim incapaços d’expressar-les amb coherència. En aqueix moment ens adonem que eren falses, que estaven apuntalades en la nostra ment amb enganys, que al nostre fil argumental li faltaven trams, era defectuós, i ho hem sabut només quan ens hem atrevit a exposar-lo a la llum. Gràcies a això també ens hem adonat que al nostre cap sol haver zones molt mal il·luminades.

mountainchiefweb

Històricament, no hi hagué pensament, en un sentit genuí, fins que no vam ser capaços d’expressar-nos amb claredat. I ho vam fer controlant l’univers físic. Vam donar forma a les nostres idees alhora que donàvem forma al món. Va haver-hi edats de pedra, de bronze i de ferro. Va haver-hi cultures del fang, del papir, del pergamí o del paper. Es va escriure amb estilet, amb ploma d’oca, amb pinzell, amb estilogràfica i amb màquina d’escriure. Ens vam envoltar de ceràmica, de marbre, de fusta i de metall. Tots aquests materials i molts altres impregnaren i condicionaren els productes artístics i utilitaris de cada època. La nostra visió del món i el nostre poder transformador va créixer a mesura que apreníem a dominar-los. I el nostre progrés material i l’intel·lectual pareixia que marxaven alhora. Fins que va arribar el plàstic, producte inquietant que no té forma ni color específics, que els va imitar i els va substituir a tots. Amb ell va arribar l’època de les falsificacions, dels succedanis, que ha culminat en la de la virtualització dels processos d’expressió i de producció, i també la dels productes mateixos. Ara les idees passen d’un recipient a un altre —del nostre cap a l’ordinador i a altres andròmines semblants i viceversa— sense tocar això que anomenem món físic. Hem tornat a tancar el pensament en la llàntia d’on va eixir per a donar principi a la història.

Seguir llegint Ready-made

Share

No escapareu

«Necessite desconnectar». L’ésser-endoll que utilitza aquesta frase estereotipada, a quin sistema energètic s’hi refereix? A un de què s’alimenta? A un que alimenta? En tot cas a un a què pertany fatalment. La persona suposadament desconnectada el que fa és escapar en un sentit literal: allunyar-se, arrancar a córrer d’una manera reflexa i compulsiva. Però no s’apaga quan es desconnecta, i això fa sospitar que, sense solució de continuïtat, s’endolla a un altre mòdul que pertany al mateix sistema que aquell d’on fuig. Significativament, la frase sol vindre acompanyada d’una altra aparentment contradictòria: «Necessite carregar les piles». És evident que sap que tornarà.

sidecar

El que no és tan evident és que sàpiga que en realitat no va enlloc. L’individu en vacances continua treballant, però en un tram diferent de la cadena de producció. Passa a l’altre costat del taulell o canvia de línia de muntatge, però no deixa de pertànyer al mateix conjunt organitzat de recursos. La forma més peripatètica (per assenyalar d’una manera fina) que pren aquest ésser que confon la llibertat amb la rotació laboral, és la del turista. Fer de turista s’ha convertit, a la callada, en un ofici, en el treball més cansat que fan molts al llarg de l’any. I en el més improductiu des d’un punt de vista personal, encara que siga summament rendible per a un negoci que ho aprofita tot de nosaltres, com d’un cert animal molt utilitzat en xarcuteria.

Seguir llegint No escapareu

Share