Memòria del paradís

A aquells animals que vaig conéixer.

En els teatres romans, la summa cavea era la part superior de la graderia i estava destinada als que, per una raó o una altra, no eren reconeguts com a ciutadans. La plebs i els altres estaments es repartien la resta d’escalons de dalt a baix, en sentit invers a la seua posició en la piràmide social. Més tard, aquella estructura es va adaptar als grans teatres a la italiana, i posteriorment als cines en una progressiva simplificació de la divisió d’espais, més evident com més petita era la sala. Rares eren les que tenien dues plantes superiors. El més habitual era que en tingueren una o cap. Els cines amb pis elevat s’allunyaven una mica de la simplicitat estabulària que els establiments més modestos a penes aconseguien dissimular. Eren espais que es construïen més per a ampliar l’aforament que per a contribuir a l’asèpsia social, i dades les dimensions tan reduïdes que de vegades tenien aquells locals, el pati de butaques ho tenia difícil per a fer bona aquella estranya lògica arquitectònica. No semblava de cap manera el lloc privilegiat que suposadament era. A molts, i sobretot als adolescents que en els anys seixanta i setanta no coneixíem més que els cines de poble, el que ens atreia era l’entresolat. Fins que no vam començar a anar als cines d’estrena de la capital no vam saber que l’entrada per a accedir-hi era la més barata. De fet, créiem que els vells es quedaven baix per a no haver de pujar escales.

A Anglaterra, la zona que està situada en la part més alta dels grans teatres s’anomena the gods, perquè des d’allí quasi es poden tocar les pintures mitològiques que solen decorar els sostres, motius ampul·losos que al llarg del segle XX es van substituir en els cines per exòtics ornaments art déco (només en alguns, en la majoria es va deixar aqueixa tasca decorativa a les humitats). I també, com ací i a França, a aquesta zona se la va anomenar «el paradís» per la seua proximitat al cel ras. També podia haver-se anomenat així perquè a ell anaven a parar els que volien assaltar-lo, encara que només fóra de manera intuïtiva o a colp de rampell. Allí recalaven molts afligits d’una cinefília primitiva, que no distingien entre la pel·lícula, el ritual de la projecció i el festí social que se celebrava en aquell recinte quasi sagrat cada diumenge a la vesprada. Des del paradís es podia veure tot sense ser vist, com sabien molt bé algunes parelles que es refugiaven a dalt de tot, i a més, mirant còmodament cap avall, mentre els del pati de butaques es fotien el bescoll mirant cap amunt. Certament, també era el lloc on aterraven aquells als quals el cine els importava un rave. Dir que en aquelles grades allunyades de l’escenari era on s’allotjava el sentit crític —que no els crítics— potser és una exageració, però en qualsevol cas era on s’acumulaven les ànsies de subversió, on anaven a raure els disconformes, els misfits, els sabotejadors i algun cabró vocacional. Sempre prestos a burlar-se del que als altres els agradava, però sempre disposats a deixar-se seduir pels arquetips que, en la pantalla, superaven la seua capacitat transgressora, ja fóra Tarzan, la seua amiga Xita, Jerry Lewis, el vaquer sense nom o Toro Sentado.

Seguir llegint Memòria del paradís

Share

«Imbècils»

Umberto Eco, qui en altre temps fou l’imprescindible autor d’alguns assajos (i una novel·la) que van ser l’alegria de la nostra joventut, ha dit fa poc que «les xarxes socials donen la paraula a legions d’imbècils que abans parlaven només en el bar, després d’un got de vi, sense fer mal a la col·lectivitat. De seguida els hi feien callar, mentre que ara tenen el mateix dret a parlar que un premi Nobel. És la invasió dels imbècils». El més significatiu, i que no ha estat destacat, és que aquestes paraules van ser dites no en una entrevista, enmig del fragor dialèctic, sinó com a part d’una meditada lliçó magistral llegida durant l’acte del seu segon nomenament com a doctor honoris causa per la Universitat de Bolonya, i que els universitaris presents, professors i estudiants, es van posar dempeus i van aplaudir de valent, segons conta La Stampa. L’autor de la recent i difícilment perdonable castanya Número zero, expressava així el que, si es jutja per aquesta calorosa reacció, molts intel·lectuals senten i expressen des que Internet va donar veu a qualsevol mindundi.

barWEB

D’entrada, un se sent temptat de subscriure aquestes afirmacions, però convé anar a pams. Hi ha ara els mateixos idiotes que sempre, i sempre han intentat fer notar la seua presència en qualsevol circumstància (és un dels trets que els fa idiotes), encara que, com diu Eco, ho feien en el bar, en la barra —les tertúlies de café solien ser cosa de senyors—, i ara la seua veu és més potent i, com el soroll que emeten els cotxes tunejats, aquests trons de la imbecil·litat, arriba a totes bandes. L’espai per a l’opinió era terreny vedat, zelat per una indústria, la de l’opinió pública, que n’impedia l’accés a tot aquell que no complís amb els requisits exigits pels amos d’aquests mitjans. Tot el que s’hi transmetia, per definició, no podia ser estúpid. Això ha canviat. Per culpa d’Internet, dins del vedat s’han colat tot de caçadors furtius, d’idiotes perillosos armats amb una tablet, i tant els amos com els usufructuaris de la finca estan emprenyats.

Seguir llegint «Imbècils»

Share