L’ull hipnòtic

Una vegada, a algú se li va acudir una brillant idea per a fer la pel·lícula perfecta. En ella no hi hauria guió pròpiament dit, tan sols les indicacions necessàries per a fer que, al més aviat possible, apareguera en pantalla un pardal que tenia la missió d’hipnotitzar els espectadors perquè al final de la sessió, en el transcurs de la qual no hauria passat res, cregueren haver assistit a un gran espectacle. El de l’ocurrència va ser un personatge estrany, vinculat amb el món de la màgia primer i fotògraf, guionista i productor televisiu després. Es deia William Read Woodfield. La seua iniciativa, després de passar pel filtre dels avariciosos però realistes executius de la Allied Artists, va donar lloc a una pel·liculeta a la qual, per si de cas, sí que van dotar d’argument. La va dirigir George Blair, un paio que havia realitzat uns quants episodis de Superman, va ser rodada en dotze dies i es va estrenar a principis de 1960. Es va titular The Hypnotic Eye, una raresa cinèfila gens menyspreable.

És l’únic exemple de pel·lícula rodada en Hypnomagic, una suposadament nova tècnica cinematogràfica, suposadament innovadora, que consistia a fer que, en un moment donat, el protagonista, un actor francés que semblava el germà bessó de Rock Hudson (Jacques Bergerac), es dirigira a la càmera per a hipnotitzar l’audiència. Ho feia com se suposa que ho fan els hipnotitzadors del món de l’espectacle, amb l’ajuda d’un objecte que es mou d’una manera obsessiva —una espiral, en aquest cas—, uns ulls impassibles que miren de cara, una veu captivadora i unes ordres que no són més complexes que les instruccions per a posar-se un supositori. Els que en saben diuen que tota aquesta parafernàlia amaga una estafa, que en la vertadera hipnosi no es dóna l’estat de trànsit ni la pèrdua de voluntat ni l’amnèsia, i que a ningú se’l pot obligar a lladrar com un gos i fer que després se n’oblide. Però la cosa no està tan clara.

Seguir llegint L’ull hipnòtic

Share

No som res, però tot arribarà

La ferramenta, els utensilis, els instruments es diu que són extensions del nostre cos, que usem per a ajudar-nos a l’hora de fer determinats treballs. Les pròtesis, però, són peces que substitueixen una part absent de la nostra anatomia, i les ortesis una cosa que la completen o reforcen quan la tenim malmesa. El diccionari es fa un embolic amb totes aquestes paraules. Costa molt d’establir la distinció entre el que ens ajuda, el que ens completa i el que ens complementa. Perquè, a diferència de la majoria dels animals, l’ésser humà sent que li falten coses que mai no ha tingut. Va ser eina, pròtesi, màquina o aparell el garrot amb què un mico li va aplanar les costures a un altre per primera vegada? Que el DIEC l’anomene com vulga: va ser això que li va proporcionar el metre de braç que trobava a faltar per a estovar el seu confrare. I la primera pell d’ós amb què va aconseguir tapar-se també tenia alguna cosa de restitució: era una cosa que va notar que li havien escamotejat quan li va caure damunt una glaciació.

mariaWEB

L’ésser humà experimenta aquest sentiment de mancança des del moment mateix de nàixer. El pipo és una pròtesi que supleix a la mamella, que calma les ànsies avaricioses que provoca la seua privació. Les sabates i la roba també ho són —pròtesis o complements ortopèdics—, però estan ja tan integrades en la nostra anatomia que no ho semblen. I el barret, el sarró, la forquilla, el paraigua, el furgadents… qualsevol cosa que ens acoble i ens servisca per a fer el que volíem —de vegades sense saber-ho fins al moment en què n’apareix la possibilitat— esdevé automàticament part integrant de nosaltres mateixos. Algú va notar que li faltaven dits per a comptar i va decidir fer-se una sofisticada pròtesi que ha deixat molta cua. La calculadora va provocar una inflexió determinant en el curs de la història. Aquell paio no ho sabia, però havia acabat d’inventar la primera peça d’un smartphone, aquest trasto amb què, definitivament, ens hem convertit en criatures cibernètiques, meitat humans, meitat màquines. Ho som per vocació, dòcilment, i això fa innecessaris els implants, una altra paraula afí a les anteriorment citades. No cal que ens col·loquen un xip davall la pell, com als gossos: ja en portem uns quants de bon grat en la butxaca, onsevulga que anem. Mai res no ens ha fet sentir tan incomplets en la seua absència.

Seguir llegint No som res, però tot arribarà

Share