El dilema

Triar entre ciències o lletres era i continua sent una de les grans disjuntives a què s’ha d’enfrontar qualsevol estudiant arribat un cert moment. I era i continua sent una disjuntiva tan falsa com perniciosa, una imposició interessada creada sobre la rivalitat suposadament consubstancial entre «els intel·lectuals literaris» i «els científics de la naturalesa», com va encunyar C. P. Snow en la seua famosa conferència sobre les dues cultures, que amaga la rivalitat secular entre la ciència infusa i la que va nàixer amb el pecat original. Aquesta última, esperonada per un concepte peculiar de progrés i en el seu intent d’allunyar-se tot el possible de la primera, al llarg de l’últim segle si més no, ha mostrat un desinterés creixent vers aspectes fonamentals de l’arquitectura del coneixement, com la filosofia, l’art, la literatura i fins i tot moltes de les anomenades ciències socials, potser, també, perquè els qui fugen de les impertinències de la raó sempre han considerat els sabers humanístics com a part del seu feu revelat, a pesar que allí és on s’hi troben els blasfems més bel·ligerants o precisament per això. El que s’ha balafiat en aqueix joc estratègic no és poca cosa. Ha donat i continua donant lloc a generacions d’estudiants i professionals rancallosos adscrits a un bàndol i a l’altre.

Raonablement, aquest joc hauria d’haver acabat ja. A hores d’ara, caben pocs dubtes que la ciència li ha arrabassat el tron a la religió de manera definitiva, fins i tot en el seu propi terreny. Com diu Lawrence M. Krauss en Un univers del no-res, «inventar tota una nova sèrie de partícules en l’espai buit impossibles de mesurar no sona molt diferent de proposar que hi ha un gran nombre d’àngels asseguts sobre el cap d’una agulla». Però als deliris de la ciència se’ls pot seguir el fil, almenys fins a un cert punt, i en aquells altres la raó no tenia res a fer des del principi. Coneixement és emancipació, i aquesta significa ser lliure per a servir a la pròpia ignorància, no estar al servei de la d’altres. La religió, amb les seues fal·làcies ad ignorantiam, avui és ja un pur acudit, però un acudit tenebrós, que allí on pot s’imposa per la força, com ha fet sempre, i on no pot, suplica respecte i tolerància, hipòcritament, amb un deix d’humiliació que posa els pèls de punta, perquè intuïm en què es convertiria si, menada per les circumstàncies, no haguera de recórrer a la contemporització amb els impius.

Seguir llegint El dilema

Share

No citaràs Voltaire en va

Voltaire sempre va saber nadar i guardar la roba. Va salvar la pell diverses vegades sense haver de desdir-se, però sí fugint oportunament tant d’amics com d’enemics. Per això fa riure el fet que se li atribuïsca insistentment una estupidesa com aquesta: «No estic d’acord amb el que dius, però defensaré fins a la mort el teu dret a dir-ho». Fa ja una pila d’anys que se sap que la frase no és seua, sinó d’Evelyn Beatrice Hall, que en la seua Vida de Voltaire —obra publicada en 1906 sota el pseudònim de Stephen G. Tallentyre— la va posar en boca del seu biografiat. La mateixa Hall va desmentir que Voltaire diguera realment tal cosa. Va dir que la frase se li havia acudit interpretant una cosa que ell va escriure en el seu Tractat sobre la Tolerància: «Penseu per vosaltres mateixos i deixeu que altres gaudisquen del privilegi de fer-ho també», frase que tampoc no es troba en tal obra ni en cap altra de l’il·lustrat francés, però que, almenys, cal reconéixer que constitueix una defensa molt menys histèrica de la llibertat d’expressió que l’altra falsa atribució. No obstant això, aquesta continua fent fortuna i se segueix i se seguirà atribuint a Voltaire, perquè, si no, perdria molta de la seua suposada eficàcia. A les citacions els passa el mateix que a moltes obres d’art: valen el que valen les seues firmes.

La famosa sentència apòcrifa condensa a la perfecció el culte acrític a la tolerància que, literalment, ens està matant, ens està deixant inermes davant d’unes elits i grups de pressió que menteixen per tots els seus porus en l’exercici de la seua llibertat de mentir. Perquè es dóna el cas que hi ha qui apel·la a la tolerància mentre retorça les lleis per a evitar que prospere la diversitat d’opinions i, sobretot, per a evitar que prevalguen les més sensates. I els que ho fan solen ser, precisament, els més intolerants quan veuen que les seues posicions corren perill. Ocupats en això n’hi ha de molts colors, però curiosament tots acaben reclamant el poder coactiu de l’Estat per a imposar «la tolerància». La reivindicació de la tolerància, com tants altres valors en altre temps subversius, s’ha institucionalitzat, ha esdevingut un dogma. Una paradoxa que Voltaire segurament no pogué preveure en una època en què el poder no necessitava emmascarar les seues arbitrarietats amb eufemismes. O sí, perquè en el capítol XVIII del seu esmentat Tractat va deixar escrit, aquesta vegada de veritat, que «per a meréixer la tolerància és necessari que els homes comencen per no ser fanàtics».

Seguir llegint No citaràs Voltaire en va

Share

Somriga, per favor

A Anna i Josep

Si algú de fa tan sols mig segle, d’aquests que senten aversió de ser fotografiats, s’hagués vist transportat de sobte als nostres dies, sens dubte s’hauria sentit dins d’un malson. Aquest refús, en la majoria dels casos, s’està deixant de manifestar perquè el fet d’evitar que et «prenguen» una imatge ha esdevingut impossible, no perquè hagen desaparegut les raons que provoquen una por tan peculiar. En altres casos deriva en una irritació continguda davant de l’omnipresència d’artefactes que es dediquen, amb tota mena de pretextos, a cartografiar tot l’existent, siga viu o mort. Encara hi ha qui mostra el seu neguit quan s’adona que l’apunta un objectiu, però avui, qui no accepta de bon grat que el fotografien a cada moment i en tota circumstància està esdevenint un rar, un boig, tal com cal entendre la bogeria després de Foucault: allò que fa o deixa de fer qui no forma part de la majoria.

Quan fer fotos era encara una activitat singular, va haver-hi molts que es van esforçar a explicar aquesta peculiar forma d’harpaxofòbia. Així, s’ha parlat de la por que li roben a un l’ànima, de la por al doble, a la imatge congelada en tant que sinònim de mort, o a l’estranyament de l’ego, que no es reconeix en l’instant congelat. Siga quina siga la teoria, en tots els casos impera la convicció que el fotògraf s’apodera de la teua imatge per a quedar-se-la, que te la roba, però el problema no sembla ser tant aquest com la sospita del que pot fer a continuació: que la compartisca, que l’exhibisca i quede fora del nostre control. I resulta que exhibir, «compartir» imatges és una cosa que fem ara mateix tots i tothora. Uns inconscientment encara, perquè tot està disposat perquè així siga, i altres actuant com a autèntics addictes. En el plaer que troben aquests últims, que s’estenen pel món com una plaga de zombis, rau, més o menys visible, l’explicació d’aquell antic recel.

Seguir llegint Somriga, per favor

Share