Ni universal ni humana

En 1948, poc després de donar per consumada la més gran —que no l’última— salvatjada protagonitzada per una espècie animal fins aleshores, els mandataris alfa de les potències triomfants, flanquejats per alguns comparses, després de colpejar-se el pit i soltar uns quants alarits sobre una muntanya de morts, van fer unes quantes declaracions d’intencions de gata maula a l’ombra del bolet atòmic. Estaven tan segurs que podrien passar-se-les per l’arc del triomf tantes vegades com els vinguera de gust, que no van dubtar a fer-ho per escrit. Això els permetia fer-se una foto amb una estilogràfica a la mà, que és com llavors es pensava que calia passar a la història.

dereWEB

Potser el més altisonant dels documents que van eixir d’aquella espècie de ritual de purificació siga la Declaració Universal dels Drets Humans. No hi havia res d’original en aquell paper. Ni tan sols en la seua formulació. L’intent de materialització d’aquells drets era el que, explícitament o implícitament havia motivat, motiva i motivarà la majoria dels canvis socials i polítics emancipatoris al llarg de la història. I sempre ha sigut i serà contra el poder, mai des d’ell, encara que de vegades aparenta el contrari, com va explicar molt bé Lampedusa i encara millor, potser, Visconti. Tampoc era la primera vegada que s’hi posaven per escrit, però era la primera vegada que es feia des d’un poder omnímode, avalat per una maquinària de guerra aclaparadora, acabada de greixar amb la sang de setanta milions de persones. Era la versió definitiva. Suposadament, a partir d’aquell moment tots aquells drets tenien avaladors prou competents per a fer-los efectius. No obstant això, no hi ha paper amb què tants s’hagen netejat el cul tantes vegades al llarg de la història. I ací el tenim encara, tan llis, tan blanc, tan consistent, fent gala d’una estranya durabilitat.

Seguir llegint Ni universal ni humana

Share

Sí que ens representen

Els aficionats al bon cine de terror ho saben molt bé. Perquè el monstre faça por, cal no mostrar-lo. Quan ho fas comença a decebre. Convé que les dimensions dels éssers fantàstics siguen desconegudes, tant les físiques com les morals, a fi que puguen expandir-se sense límits en la imaginació de l’espectador. En els negocis i en la política s’hi dóna un correlat aparentment invers. Un dirigent és millor valorat com més velada està la seua figura. La informació que ens hi arriba ha de ser insuficient perquè puguem dir que el coneixem bé. Els equips que s’encarreguen d’elaborar la seua imatge pública treballen en aquest sentit, i les nostres ments també, perquè necessitem a tota cosa sentir-nos subjugats.

hombotWEB

Després, molt sovint, per no dir sempre, descobrim amb sospitosa estupefacció que darrere d’aquell que créiem un gran home s’amaga un moniato. «Com un individu així ha aconseguit amassar tal fortuna?», solem preguntar-nos quan cauen les màscares i veiem que qui passava per ser un gran empresari és en realitat un ceballot. «Com a algú tan deshonest l’ha pogut votar tanta gent?», exclamem escandalitzats quan descobrim que tal polític és un vulgar xoriço malparlat, a banda d’un fava, perquè no s’adonava que l’estaven gravant. L’estupefacció dóna pas a un calfred quan veiem que el xoriço en qüestió és un dirigent amb poders literalment sobrehumans, que el fan capaç de determinar el destí de milions de persones, normalment en connivència amb aquells ceballots del món dels negocis que ho tenen tot i en volen més.

Seguir llegint Sí que ens representen

Share

Culpables

Segurament, en tota la història de la humanitat no hi ha hagut un invent tan pervers com el del pecat original. Potser és la gesta cultural més extraordinària, rendible i determinant que hi ha hagut mai. Això de convéncer-nos que naixem ja culpables és una obra mestra de l’enginyeria ideològica. Bona part de la nostra cultura es fonamenta en aquesta argúcia. La identitat europea té unes arrels cristianes? I tant que sí. I han penetrat fins a les capes més profundes del seu teixit racional. Ens sentim en deute permanent amb el món, i sentim la necessitat de netejar la nostra ànima cada dia, com fem amb el vàter. La propina que donem de tant en tant en els semàfors substitueix el pal de fregar i el lleixiu, però res no és tan eficaç com pagar regularment la nostra quota a alguna ONG. S’expia millor així, a cegues. Evita haver de prendre decisions morals, valga la redundància. Que altres s’encarreguen de donar un bon ús al meu euro, no feu que em calfe el cap.

xengabiatWEB

I de què ens sentim culpables? Del que ells vulguen. Excepte cinc milions de paisans que van al parc a tirar dacsa als coloms (o a robar-los-en, segons quin siga el seu grau de desesperació), ens passem la vida anant de casa al treball i del treball a casa, respectant les normes de trànsit i sense xafar una formiga. I al cap dels anys ens morim, la cosa no dóna per a més. Però som culpables per complicitat o per delegació. El telenotícies s’encarrega de dir-nos quin és el nostre pecat del dia i quins ens queden encara per purgar, i les diverses organitzacions benèfiques s’encarreguen d’indicar-nos les vies per a fer-ho. Tot això ens converteix en uns éssers reactius, que és una cosa ben trista. Fem el bé no perquè ens faça feliços fer-lo, no com un acte positiu, d’afirmació individual, sinó per a compensar el mal que fem col·lectivament, més exactament el mal que fan uns quants en nom de tots nosaltres i del nostre hipotètic benestar. Es pot parlar de tota una indústria de la culpa, que ens dóna l’oportunitat de recuperar la felicitat que ella mateixa s’encarrega d’arravatar-nos. A la majoria la culpa ens encaixona, ens impossibilita d’anar cap avant o cap arrere, però facilita el camí a uns pocs que no han sentit un remordiment en la seua vida.

Seguir llegint Culpables

Share