La cortina

Fa un temps, no gaire, anar al cine era una experiència molt diferent de la d’ara. Per a començar, la majoria de les sales no eren com aquests temples babilònics que apareixen en les pel·lícules de Woody Allen. Si de cas, alguns dels d’estrena de les grans ciutats. Els cines eren majorment com el que apareix en la imatge, poc més que una porxada coberta, plena de taques d’humitat tant per dins com per fora, amb seients de fusta, sense moqueta i sense calefacció. Perquè això que la gent s’hi refugiava per a escalfar-se també és mentida: a l’hivern s’hi passava un fred de collons, atenuat només per la possibilitat d’acostar-se a la parella quan les llums s’apagaven, una cosa que estava vetada en l’exterior, on tampoc no hi havia molta llum. Això si en portaves, de parella. Als altres els hi quedava l’escalfor de quadra, la que es donen entre si els animals estabulats. I a l’estiu, calor, aquesta sí que ja sense remei, a pesar d’algun ventilador que tremolava agarrat precàriament a l’encanyissat del cel ras. L’aire condicionat era un article de ciència-ficció, un invent de Hollywood.

Ara bé: quasi tots els cines tenien cortina. José Luis Garci, exercint de professional de la nostàlgia, va dir en una entrevista que «tot va canviar quan es va prescindir de la cortina», i és cert. La cortina era el vel simbòlic que separava aquella realitat ronyosa i desagradable de la vastitud infinita del mite que es desplegava sobre la pantalla, que era una simple paret emblanquinada la majoria de les vegades. El cine que apareix en El espíritu de la colmena (pel·lícula imprescindible com poques) és encara més precari. I no té cortina. Però escenifica molt bé què passava en aquells recintes. En aquesta pel·lícula pot palpar-se la irrupció d’un imaginari inventat en un context inequívocament real. I la manera com tots dos es troben. El cine era, sobretot, un recinte pecaminós, transgressor, on l’espectador podia sentir-se lliure mentre era vigilat pel món exterior. En aquest sentit, el cine ha sigut sempre pornogràfic.

Seguir llegint La cortina

Share

Mastegar bé abans d’engolir

Et prepares un sopar lleugeret, perquè has arribat a un punt en què el cos ja se’t torna molt apàtic quan arriba la nit i no vols despertar-te a les tres de la matinada amb ardor d’estómac. També et proposes menjar lentament, que una bona masticació equival a mitja digestió. Així que agafes la safateta, t’ajoques davant de la tele i busques alguna cosa per a entretindre’t mentre remugues com una vaca. Més de trenta canals i no trobes res, però per fi el teu ditet es deté en un d’aquells que anomenen temàtics, un dedicat a les sèries. Aquesta la coneixes i sempre t’ha semblat divertida, i no et fa res adonar-te ràpidament que el capítol ja l’has vist un parell de vegades. Fins i tot te n’alegres. T’agrada saber què passarà, t’agrada anar endevinant, és a dir, recordant l’argument a mesura que avança, i a més has generat una estranya empatia amb els personatges d’aquestes funcions «de situació». És com veure un àlbum de família, o velles pel·lícules casolanes. Qui no les ha vist una i mil vegades, i no per això s’hi cansa?

TVWEB

Com ja vas carregadet d’anys, recordes quan una sèrie la passaven per televisió una sola vegada i havies de córrer per a no perdre’t el capítol setmanal, perquè, o no els reposaven mai o ho feien com una cosa extraordinària, al cap de molts anys de la primera emissió. Aquest passe continu d’ara, llavors s’hauria considerat absurd, ara no. És com si ara visquérem pujats en uns cavallets de fira i veiérem passar el món una vegada i una altra, sembre idèntic a si mateix, cada vegada més marejats, rient com a histèrics hiperventilats. Antigament —és a dir, fa vint anys—, a algú que estigués veient la mateixa cosa una vegada i una altra l’hauríem pres per boig. Però avui som capaços d’engolir-nos quinze vegades un capítol de CSI, que són d’intriga. Veiem vindre els esdeveniments i el nostre somriure s’hi anticipa, se’ns escapa com si estiguérem apardalats. No és que tinguem memòria de peix, és que ja no la necessitem. Tot el que ens interessa està gravat.

Seguir llegint Mastegar bé abans d’engolir

Share