El sentit comú

Entre totes les accepcions de l’expressió «sentit comú», finalment ha imperat aquella que ve de la tradició escolàstica i que es refereix a una suposada força cognoscitiva universal que propicia la coincidència espontània de parers entre els éssers humans, davant d’aquella altra, provinent de la tradició aristotèlica —de la qual constitueix una profitosa adaptació— que entén el sentit comú com un sentit intern «real», que unifica aquelles sensacions que, de forma independent, ens arriben a través dels sentits vinculats als òrgans sensibles. Segons aquesta segona accepció, l’original, el conjunt d’estímuls que rebem tothora, sense el sentit comú, no seria res més que un caos, i la nostra capacitat de comprendre el món desapareixeria.

Segons l’accepció aristotèlica també, l’anomenat sentit comú passa, de ser una capacitat que tots i «entre tots» tenim, a ser un privilegi del qual avui molts pocs gaudeixen, o que tothom té en un grau molt escàs. La major part dels mortals viuen sota el bombardeig continu d’estímuls que no saben desxifrar, enfrontant-se diàriament a signes que no entenen. Més encara: viuen en un estat d’atabalament permanent perquè no saben com defendre’s d’aquesta ignorància i, fins i tot, sense saber que ho són, d’ignorants. Des d’aquesta perspectiva, el sentit comú pren un significat paradoxal, a saber: aconseguir que impere la falta de sentit i aconseguir, alhora, que aquesta falta de sentit generalitzada s’accepte com si fos l’estat natural de les coses. Tal és l’objectiu d’aquesta espècie de lobotomia incruenta a la qual el sistema tracta, amb un èxit evident, de sotmetre tots els seus integrants, reduir fins al mínim la nostra capacitat cognoscitiva, assolir el control de les nostres ments i exercir el domini sobre els nostres actes, aquest control i aquest domini que l’absència de sentit comú —el sentit comú aristotèlic— ens impossibilita d’exercir de manera autònoma.

Seguir llegint El sentit comú

Share

De grat o per força

A finals de 1989 tots els nostres esquemes mentals sobre la situació geopolítica i sobre la política mateixa es van esfondrar alhora que ho feia el mur de Berlín. Només els que han viscut el món bipolaritzat del segle XX coneixen les dimensions d’aquell xoc. La nostra manera d’acarar la realitat va començar a trontollar perquè la realitat mateixa trontollava i s’evaporava tot el que en créiem saber. Van aparéixer llavors diagnòstics tan contundents com el de Francis Fukuyama: la història havia acabat. Davant del buit que s’havia creat de sobte, aqueixa afirmació es va expandir com ho fan les veritats aparentment inqüestionables. Neoliberals de totes les mides van eixir dels armaris, alguns d’ells amb gran satisfacció, i el discurs esquerrà de filiació marxista es va encongir i es va amagar en el buit de l’escala. Mentre que uns pareixien entendre-ho tot, altres pareixia que no entenien res.

murweb

Arribà el nou segle, i quan tot just havia començat, la televisió ens va oferir un espectacle més sorprenent encara per insòlit, que no per transcendent. Les Torres Bessones de Nova York s’ensorraven en directe davant dels ulls de tothom. El succés trencava un altre esquema que s’havia gravat profundament en la nostra testa: els Estats Units, el seu territori mateix, ja no era invulnerable. Els profetes van aparéixer de sobte, com si el mag haguera donat una palmellada: a partir d’aquell moment els nordamericans s’adonarien que no estaven sols en el món —ens van dir—, ara sabien que en formaven part, que estaven tan exposats com el que més, que el patiment global del planeta també era el seu i, per tant, tractarien d’evitar-lo. Era una afirmació que a penes amagava una íntima alegria, la que s’expressa a través de la dita «no hi ha mal que per bé no vinga». Molts s’ho van creure i s’ho van seguir creient durant bastant de temps, a pesar que els Estats Units no van tardar ni vint-i-quatre hores a colpejar frenèticament els seus tambors de guerra. De nou, la capacitat de comprensió de la majoria es veia sobrepassada per uns esdeveniments que pareixien anar contra tota lògica.

Seguir llegint De grat o per força

Share