«Llibres estúpids»

CLIENT: Aquests llibres són una estupidesa, veritat?
LLIBRER: Quins?
CLIENT: Em referisc a les faules d’animals en què el gat i el ratolí són grans amics.
LLIBRER: Supose que són poc realistes, però la ficció és així.
CLIENT: No, no és que siguen poc realistes, és que són estúpids.
LLIBRER: Bé… els autors usen aquests recursos per a ensenyar als xiquets que han d’acceptar tot tipus de gent, no troba?
CLIENT: Potser, però jo crec que els llibres no haurien de fingir que les persones congenien amb qualsevol així com així, que tot és bufit i barral. Els xiquets haurien d’aprendre que la vida és una merda, i com més prompte millor.

(Jen Campbell. Coses rares que se senten en les llibreries)

Agafem una obra literària qualsevol. No importa com d’adulta ens semble. Dóna igual que siga Els Viatges de Gulliver o Sota el Volcà. Ulisses mateix, si volem. O Les flors del mal. Una vegada triada, deixem-la en mans d’un comité de censura degudament posat al dia. Junt amb el capellà i el militar de tota la vida, que hi haja també representants de tots els col·lectius de la correcció política. Sí, tendeixen a l’infinit, però fem un esforç perquè ningú no s’hi trobe discriminat. Deixem que tallen tot el que els semble reprovable, que reescriguen tot el que els parega erroni, abjecte, confús, ofensiu o immoral. I després, deixem que eliminen tot el que, simplement, no entenen. Quedarà un llibre per a xiquets d’allò més adient. Així se n’han fet centenars d’adaptacions de clàssics. I la major part del fotral de llibres infantils i juvenils que circulen pel món no són una cosa molt diferent, obres artificioses i fal·lacioses ordides per moralistes convençuts de la seua alta missió redemptora. Aclarim que hi ha excepcions que escapen a aquest diagnòstic i posen en dubte la pertinència d’aquest criteri classificatori, i que tampoc no ens referim al llibre obertament i honestament pedagògic, com són els sil·labaris, els catons o els llibres d’aritmètica, sinó a aquesta literatura segmentada segons trams d’edat, suposadament ajustada als nivells de raciocini, comprensió lectora i maduresa emocional que, suposadament també, corresponen a cada un d’aquests trams i que, amb l’excusa d’obrir als xiquets les portes del coneixement, colonitzen a consciència les verges praderies que hi ha darrere dels seus ulls.

Seguir llegint «Llibres estúpids»

Share

La deessa sarcàstica

A F. Bayarri

El nou eslògan d’una famosa cadena d’artefactes electrònics, a la que cal agrair com d’explícit és sempre el seu màrqueting, apel·la ara al poc que costa ser feliç. El seu eslògan anterior deia, si fa no fa, que en les seues botigues no compraven els tontos. Ara els que no compren allí són els infeliços, només hi compra gent feliç o que malda per ser-ho, res no importa que tinguen pinta de borinots, si jutgem pel seu anunci. El món de la publicitat és ja el món de la idiòcia psiquiàtrica: gent feliç gràcies a un paquet de pipes, gent feliç gràcies a una compresa, gent feliç gràcies a una pizza, gent feliç gràcies un corró per a llimar-se els talons, gent feliç gràcies a una rodanxa de fuet…, gent feliç, en definitiva. No importa gràcies a què. El 99% dels anuncis que veiem al cap del dia, diguen el que diguen, venen només un producte: felicitat. La demanda deu ser enorme perquè l’oferta siga tan massiva.

alegriaWEB

Per a elaborar els seus missatges, els professionals del màrqueting pentinen la vida humana buscant rastres de felicitat en estat salvatge, i quan la troben la capturen i l’envasen. Fan conserva amb ella. Quan pesquen una imatge com la de dalt, li fiquen color, li afegeixen una melodia apegalosa i un sil·logisme assequible amb un producte encastat en una de les seues proposicions, i ja tenim una ració de felicitat enllaunada i a punt per a la venda. Han canviat de tal manera la nostra percepció, que quan veiem aquesta mare i el seu fill exhalar alegria a l’uníson ens preguntem què ens volen vendre. I ens decep adonar-nos que estem davant d’una vulgar foto familiar, que ací només hi ha un goig de viure senzill, primari i no venal, perquè ens quedem sense saber on el podem adquirir.

Seguir llegint La deessa sarcàstica

Share

Mastegar bé abans d’engolir

Et prepares un sopar lleugeret, perquè has arribat a un punt en què el cos ja se’t torna molt apàtic quan arriba la nit i no vols despertar-te a les tres de la matinada amb ardor d’estómac. També et proposes menjar lentament, que una bona masticació equival a mitja digestió. Així que agafes la safateta, t’ajoques davant de la tele i busques alguna cosa per a entretindre’t mentre remugues com una vaca. Més de trenta canals i no trobes res, però per fi el teu ditet es deté en un d’aquells que anomenen temàtics, un dedicat a les sèries. Aquesta la coneixes i sempre t’ha semblat divertida, i no et fa res adonar-te ràpidament que el capítol ja l’has vist un parell de vegades. Fins i tot te n’alegres. T’agrada saber què passarà, t’agrada anar endevinant, és a dir, recordant l’argument a mesura que avança, i a més has generat una estranya empatia amb els personatges d’aquestes funcions «de situació». És com veure un àlbum de família, o velles pel·lícules casolanes. Qui no les ha vist una i mil vegades, i no per això s’hi cansa?

TVWEB

Com ja vas carregadet d’anys, recordes quan una sèrie la passaven per televisió una sola vegada i havies de córrer per a no perdre’t el capítol setmanal, perquè, o no els reposaven mai o ho feien com una cosa extraordinària, al cap de molts anys de la primera emissió. Aquest passe continu d’ara, llavors s’hauria considerat absurd, ara no. És com si ara visquérem pujats en uns cavallets de fira i veiérem passar el món una vegada i una altra, sembre idèntic a si mateix, cada vegada més marejats, rient com a histèrics hiperventilats. Antigament —és a dir, fa vint anys—, a algú que estigués veient la mateixa cosa una vegada i una altra l’hauríem pres per boig. Però avui som capaços d’engolir-nos quinze vegades un capítol de CSI, que són d’intriga. Veiem vindre els esdeveniments i el nostre somriure s’hi anticipa, se’ns escapa com si estiguérem apardalats. No és que tinguem memòria de peix, és que ja no la necessitem. Tot el que ens interessa està gravat.

Seguir llegint Mastegar bé abans d’engolir

Share

No li ho digues a sa mare

Abans que se l’apropiaren altres gremis d’espècie similar, com el de la banca o el del tràfic d’armes, els que tenien sempre en la boca la frase: «No li digues a ma mare que jo treballe en [pose’s ací el que toque]…», eren els publicistes. Érem a finals de la dècada dels setanta, i en part ho feien perquè besaven el terra que trepitjava qui l’havia inventat, Jacques Séguéla, guru de la publicitat moderna (o «comunicació», com els agrada de dir a aquests virtuosos de l’eufemisme). Aquest home acabava de publicar un llibre que es titulava i es continua titulant exactament així: No li digues a la meua mare que treballe en publicitat, perquè pensa que sóc pianista en un bordell.

vaca anunciWEB

El que ja llavors cridava l’atenció era que els que amollaven l’agudesa solien fer-ho acompanyant-la d’un somriure incòmode, i que l’encaixaven de manera forçada en contextos que no la requerien, com si se’ls escapara espontàniament i extemporàniament d’una part fosca de la seua psique, on segurament no arribava la seua consciència més aviat supèrflua.

Seguir llegint No li ho digues a sa mare

Share