Paraules vanes i orelles sordes

Hi ha un tipus de sordera anomenada presbiacúsia, que és la que caracteritza les persones que afirmen sentir però no entendre. Per a elles les paraules han esdevingut sons indesxifrables. Diuen els experts que és un fenomen associat a l’envelliment, que cada vegada es manifesta més aviat pel fet que el soroll ambiental no ha parat de créixer en els últims temps. Un està temptat de dir que per al que cal sentir millor quedar-se sord, però el cas és que aquesta malaltia té uns efectes col·laterals que van reduint progressivament la sociabilitat de l’individu afectat. Com la comunicació se’ls fa dificultosa, els que pateixen presbiacúsia van aïllant-se i desinteressant-se cada vegada més del món. Alhora, els que els envolten van marginant-los progressivament davant de les dificultats per a fer-se entendre per ells.

altaveuprovweb

Després d’haver-se informat sobre tot açò, u, que és un conspiranoic contumaç, comença a sospitar que els qui remenen les cireres estan assessorats per un otorino. Perquè estem assistint a l’avanç imparable d’una espècie de presbiacúsia social que dista molt de ser fortuïta. Abans ens tenien a ratlla ocultant-nos informació i posant-nos una mordassa. Així és com vivíem durant el franquisme, sense poder escoltar i obligats a callar. Ara l’estratègia és la contrària, ens inciten a xarrar per les butxaques i ens forcen a sentir tot el sant dia una samfaina sonora en què ens és impossible destriar i entendre una merda.

Seguir llegint Paraules vanes i orelles sordes

Share

El votant paradoxal

No va poder ser al setembre. Aquest blog torna a posar-se en marxa amb un retard evident respecte a la data anunciada. Ha estat per circumstàncies totalment alienes a la meua voluntat. Això segurament no té rellevància per al lector, però vull deixar constància del fet per una qüestió de punt d'honor, coses del segle passat.

Potser aquesta nova etapa no podrà tindre la mateixa continuïtat que la precedent, entre altres coses perquè tampoc m’hi mena el mateix propòsit. Així i tot ho intentaré, i mentre no deserten aniré notificant les novetats als subscriptors.

El text que segueix és un extracte de la introducció a No escapareu, el llibre que sorgeix d'aquest blog i que ja està disponible en versió electrònica ací. No tingueu dubte que si el compreu fareu una bona acció, us guanyareu una parcel·leta al cel per quatre xavos.

Salut a tothom.
Joan Dolç

Just quan em disposava a escriure aquestes línies, s’acabaven de repetir a Espanya unes eleccions després d’una legislatura fallida. Durant els sis mesos que havien transcorregut entre una convocatòria i l’altra, no havien deixat d’aflorar escàndols que demostraven que el partit governant estava replet de delinqüents que s’havien dedicat a saquejar a consciència —i sense el menor rastre d’ella— les arques públiques, fins al punt d’aparéixer mencionat en algunes actuacions judicials com a organització criminal. Era, sens dubte, una màfia que, mentre es dedicava a rampinyar, havia fet baixar dràsticament tots els índexs de benestar social i qualitat de vida de l’Estat, i a reduir fins a límits alarmants les expectatives de futur de la ciutadania.

reclamweb

No obstant això, en aquell període havia augmentat el seu nombre de votants. L’evidència que entre aquests hi havia una majoria de perjudicats pel lladronici massiu va generar un desconcert general. […] El diagnòstic unànime era que aquells votants paradoxals eren imbècils. Ho pensaven els uns i els altres, els que callaven perquè en això radicava —així ho creien— la seua gran sort, i els que no podien evitar dir-ho a falta d’altres consols perquè, aferrats a la seua lògica, no trobaven una explicació que els proporcionés la pau mental. No sembla aquesta una actitud molt més racional que la dels suposats imbècils. Ni molt productiva, intel·lectivament parlant. Des d’un punt de vista pragmàtic tampoc pareix la més hàbil. «Menteix-me: dis-me que m’estimes», li deia Joan Crawford a Sterling Hayden en Johnny Guitar. Si del que es tracta és d’obtindre l’amor dels votants, aquesta consigna hauria de figurar la primera en qualsevol manual d’estratègia política.

Seguir llegint El votant paradoxal

Share

Maniobres al camerino

La seqüència no ha de ser necessàriament aquesta, però anem a imaginar que la primera cosa que crida l’atenció del lector, independentment de quin és el seu sexe, són les generoses extremitats d’aquestes tres dames, que imagina generoses en la seua totalitat (no faltarà qui es fixe primer en els barrets, perquè hi ha gent per a tot). Els seus ulls pujaran després a escrutar els tres rostres resplendents i farà una breu anàlisi psicològica, per dir-ho d’alguna manera. Empés per una força irresistible baixarà una altra vegada la vista a les cuixes i, sense poder evitar-ho, repetirà aquest moviment pendular unes quantes vegades. Només després d’explorar a fons els elements lúbrics de la imatge es lliurarà a buscar altres detalls. L’aficionat als barrets es fixarà en la pandereta que pareix haver-hi a la dreta, però la majoria pararà esment en el fet que les xiques estan llegint alguna cosa que, si la jutgem per l’amplària dels somriures, ha de ser per a pixar-se de riure, així que, finalment, intentarà llegir els titulars.

war-girlsWEB

La xica de l’esquerra de la foto sosté el Daily Express, que informa: «Boulogne bombardejada de nou». Per la seua banda, l’Evening Estandard, en mans de la rossa, diu que «els invasors van a la desbandada després de la més gran derrota nazi». I la xicota de la dreta sosté una revista que s’anomena «La guerra», que duu en la portada una imatge de devastació i en la contraportada quatre aviadors de la RAF, que llueixen els seus heroics dentats, fotografiats en un contrapicat glorificador. En aquest moment, mentre el lector detallista s’entreté endevinant de quin teixit estan fets els volants d’una de les faldilles, la resta de nosaltres descobreix que l’obscenitat de la foto no rau precisament en les cames.

Seguir llegint Maniobres al camerino

Share