El carril del mig

El tram d’autopista que corre paral·lel a la costa des de Puçol a València va ser un disbarat des del principi. Disbarat des de segons quina perspectiva, clar. Des de la dels qui albiraven un futur pletòric d’especulació urbanística fou un encert. Però per als que hauríem preferit conservar un rar i preciós ecosistema productiu, que es mantenia en equilibri des de feia segles i que a més era el paisatge de la nostra infància, més que un error va ser una hecatombe. Amb els anys, però, ens vam anar resignant, i destruïda la bellesa inicial del paratge la vam buscar per un altre costat. Quan en els 90 es va construir l’autopista que circumval·la la ciutat i es va desviar per allí el trànsit de camions i el de molts automòbils de pas, aquella autopista costanera que a penes té divuit quilòmetres de llarg, degradada a la categoria d’autovia, va esdevindre relativament tranquil·la i va començar a adquirir un cert encant gràcies a una mitjana de dimensions generoses on, a poc a poc, havia brotat tot de vegetació: palmeres, xiprers, tuies, baladres, oms, oliveretes i altres arbrets amb propietats ornamentals que els que s’ocupaven de l’assumpte, amb bon criteri, deixaven créixer i cuidaven.

el-tercer-carril

Això es va acabar quan, fa uns deu anys, en ple boom urbanístic, quan era temps d’alegre camaraderia entre les grans empreses constructores i els nostres benvolguts representants polítics, algú va decidir construir un carril extra en cada sentit. Els baladres se’n van anar a prendre pel ses, van posar en el seu lloc uns mòduls prefabricats de ciment, van estrényer un poc les voreres d’emergència i voilà: on abans cabien dos carrils ara en cabien tres, i fins i tot, en algun tram, quatre per a donar servei a les zones comercials que havien anat emergint a banda i banda entre la brossa i els matollars. Llàstima, o trista sort segons es mire, que els diners es va acabar (de moment), i en l’últim tram el tercer carril es va quedar per fer. És una part del traçat en què no hi ha mitjana d’on traure l’espai necessari, així que uns quants milers de fanecades d’horta i desenes d’alqueries estan esperant ara en una espècie de corredor de la mort, en el tercer carril. Una cosa de la qual se’n foten els que van i vénen tirant gasos per allí, sobretot aquells a qui els agrada d’anar pel del mig, que d’això va l’assumpte.

Seguir llegint El carril del mig

Share

El salari de la por

Ens agraden les pel·lícules de gàngsters perquè amb un puro mig mastegat, un paio menjant espaguetis i un bat de beisbol, t’expliquen de què va tot açò. I a més no cal que siguen en color. Gràcies a aquesta gran aula que per a bé i per a mal és el cine, tots hem vist com recluta la màfia els seus soldats i atrapa les seues víctimes. De seguida que poden t’envisquen mitjançant el suborn o la coacció, i a partir d’aquest moment ja se t’han acabat les opcions. Així funciona aquest tripijoc. Tots sabem que la major part de les indústries per a les quals treballem només fan que fotre el planeta, omplir-lo de porqueria, explotar els nostres semblants, estupiditzar-los o escurar-los les butxaques. També tenim cada vegada més clar on anirà a raure la major part dels nostres impostos. Però continuem treballant i pagant perquè, amb una lògica inapel·lable, anteposem a qualsevol altra consideració l’objectiu primordial de conservar la pell, que se’ns presenta no com un dret, sinó com un privilegi que cal meréixer.

fastigWEB

Venim al món amb la vida embargada per una colla d’usurers. I ho acceptem com un fet natural. Que vinga Aristòtil i que ens explique una altra vegada què significa això que l’home és un ésser social, perquè alguns no acabem de veure en què consisteix aquesta sociabilitat. Del «t’has de guanyar la vida», que implica que prèviament te l’han confiscat, hem passat al «t’has de guanyar la possibilitat de guanyar-te la vida», que en les actuals circumstàncies sol voler dir l’accés a una ocupació de mera subsistència. Eixim cada dia al carrer amb un posat respectable que no acaba de dissimular del tot la nostra condició de subjugats, i estretint el cul tant com podem anem al tall a fer de sicaris de qui siga perquè ens hi va la vida. El nostre salari és el salari de la por.

Seguir llegint El salari de la por

Share

El regne de Logomàquia

Els cada vegada més extensos espais de la informació van atibacats d’arengues que, si es transformaren de sobte en fets, incendiarien el planeta de colp i volta, com si fóra un misto. Les mal anomenades tertúlies, els blogs, els fòrums i les columnes periodístiques adornen amb el seu verb rebel i la seua ideologia suposadament subversiva un flux de notícies convenientment controlat per instàncies que passen inadvertides. És un extremisme que, a banda de servir de camuflatge a la manipulació de les notícies, constitueix l’equívoca i aparatosa façana d’una docilitat i un entreguisme que s’acendra en la por i en la impotència. Aquestes proclames són com aquells exabruptes que en temps de foscor s’emetien només intramurs de la llar, o com els gasos que un expulsava en la intimitat de l’alcova i dels quals no quedava cap registre històric. Ara, escudats en un fals anonimat, els amollem als quatre vents donant-li a la tecla intro. Els altres amollen els seus i tots ens hi fem els sords.

boxWEB

Fer política ha acabat per significar parlar de política i poca cosa més. Vivim en una missa permanent, interpretant una litúrgia revolucionària eminentment retòrica, siga visual o verbal. Les seccions tradicionals de la premsa de paper han estat desbordades en passar als mitjans digitals per un discurs polític d’una superficialitat esbalaïdora, basat en la xafarderia, en el rumor, en la xicoteta peça d’actualitat, sempre efímera, en una espècie de crònica del cor de nines que parlen. Pensament previsible, simple, precipitat i fragmentari, punts de vista inamovibles, romanços prefabricats i absència d’arguments. I amb tot aquest enfitament, després de cada convocatòria electoral, quan passen els primers moments d’eufòria, a poc a poc ens adonem (hi ha a qui li calen trenta anys) que el que és realment important no es mou, que tota aquesta verborrea pretesament transformadora amaga una estratègia essencialment conservadora que deixa intactes els pilars de la situació.

Seguir llegint El regne de Logomàquia

Share

Sí que ens representen

Els aficionats al bon cine de terror ho saben molt bé. Perquè el monstre faça por, cal no mostrar-lo. Quan ho fas comença a decebre. Convé que les dimensions dels éssers fantàstics siguen desconegudes, tant les físiques com les morals, a fi que puguen expandir-se sense límits en la imaginació de l’espectador. En els negocis i en la política s’hi dóna un correlat aparentment invers. Un dirigent és millor valorat com més velada està la seua figura. La informació que ens hi arriba ha de ser insuficient perquè puguem dir que el coneixem bé. Els equips que s’encarreguen d’elaborar la seua imatge pública treballen en aquest sentit, i les nostres ments també, perquè necessitem a tota cosa sentir-nos subjugats.

hombotWEB

Després, molt sovint, per no dir sempre, descobrim amb sospitosa estupefacció que darrere d’aquell que créiem un gran home s’amaga un moniato. «Com un individu així ha aconseguit amassar tal fortuna?», solem preguntar-nos quan cauen les màscares i veiem que qui passava per ser un gran empresari és en realitat un ceballot. «Com a algú tan deshonest l’ha pogut votar tanta gent?», exclamem escandalitzats quan descobrim que tal polític és un vulgar xoriço malparlat, a banda d’un fava, perquè no s’adonava que l’estaven gravant. L’estupefacció dóna pas a un calfred quan veiem que el xoriço en qüestió és un dirigent amb poders literalment sobrehumans, que el fan capaç de determinar el destí de milions de persones, normalment en connivència amb aquells ceballots del món dels negocis que ho tenen tot i en volen més.

Seguir llegint Sí que ens representen

Share

La majoria sigil·losa

A aquella legió d’éssers que durant la dictadura del victoriós general Franco no pintaven res, no deien res, no se n’eixien mai del solc i lloat siga Déu, un bon dia, oh miracle, els van encomanar una tasca colossal, ni més ni menys que la de triar els governants de la nació. Molts recordaran quina fou la primera reacció d’aquells individus timorats i silenciosos: tots deien que eren apolítics, una paraula que és un oxímoron en si mateixa. Però en les primeres eleccions van votar massivament, calladament i anònimament als hereus directes del règim que els havia menyspreat, que els havia perdonat la vida i gràcies per la propina. El terra s’estava bellugant davall dels seus peus a una velocitat que no podien assimilar, i calia parar-lo.

surantWEB

Quatre anys després, quan ja li havien trobat la manera a la seua nova missió de ciutadans, amb la mateixa patxorra van votar majoritàriament als socialistes del PSOE, a aquells que, encara llavors, els retrotreien amb les seues sigles a una guerra civil que no havien deixat de recordar amb basarda un sol dia de les seues vides. Aquella estranya i aparentment brusca maniobra responia al mateix principi; era un intent d’aturar el trontoll provocat pels fets del 23F. El que semblava canvi era immobilisme.

Seguir llegint La majoria sigil·losa

Share

La sentència del porc

Tot indica que aquest porc tan esplèndid, que posa tranquil al costat d’aquesta gent, porta una vida regalada, menja bé i dorm millor. A més, se’l veu net. És una falsa creença que els de la seua espècie són uns animals bruts. Tot depén de la forma de vida que els hi dónes. Ensinistrats com cal, fins i tot són capaços de fer les seues necessitats en una caixa de sorra, com els gats. El seu nivell d’intel·ligència és paregut al d’un gos, i si els eduques bé poden arribar a ser dòcils, relativament silenciosos i afectuosos. Responen pel seu nom i, si els hi acostumes, es posen panxa enlaire perquè els la rasques. També els agrada que els banyen i que els raspallen. Són capaços d’expressar una gran varietat de sentiments.

matana2WEB

A més, recentment s’ha descobert que tenen una gran semblança anatòmica i genètica amb l’ésser humà, per això la seua pell és emprada per a fer empelts en persones que han patit cremades greus, del seu pàncrees s’obté insulina per a tractar els diabètics i les seues vàlvules cardíaques s’utilitzen en trasplantaments. Els investigadors estan aprenent a introduir cèl·lules humanes en el seu organisme amb finalitats terapèutiques, per això hi ha porcs que són mitges persones a tots els efectes. És difícil imaginar un animal que meresca més que el porc que l’adopten com a mascota.

No és el cas d’aquest.

Seguir llegint La sentència del porc

Share

Sols hi ha un món, i és en aquest

A 约翰·甜蜜小

La indústria cinematogràfica sempre se les ha apanyat per a fer passar per innòcua fantasia la propaganda més grollera. És molt fàcil descobrir-ho retrospectivament, però no tant fer-ho en temps real, mentre te l’estan endinyant. Últimament, la ciència-ficció, el gènere suprem d’aquest tipus de camuflatge, deriva de manera obsessiva cap al subgènere apocalíptic. Són relats que funcionen gràcies a uns mecanismes psicològics que aparentment són tot un misteri. De vegades fa més por el que esdevé a la sala, que el que ens mostra la pantalla, perquè la penya que s’escorre de gust mentre veu com una nespla colossal fa miques l’Estàtua de la Llibertat, el Capitoli o el Golden Gate no pot ser que estiga bé de la carabassa. Hem de suposar que per ací no pocs degenerats s’alegrarien de veure com cauen neules digitals sobre la Ciutat de les Arts i les Ciències, la Sagrada Família o les Torres del Real Madrid, però, gràcies a Déu, per aquestes endreçúries els pressuposts només donen per a fer-ne alguna de zombis. Encara que l’argument és el mateix («Esteu perduts!»), no és la mateixa cosa.

cometaHalleyWEB

El cas és que els anuncis intenten convéncer-nos que el món està ple de prodigis i plaers per descobrir (pagant, només faltava), mentre que la pel·lícula que posen a continuació ens diu que açò no dóna més de si, que ja podem anar acomiadant-nos de la bona vida. Fa temps que Hollywood no és la indústria fèrriament organitzada que era, però sorprén veure com tots els implicats en el show business són capaços d’actuar de manera coordinada per a activar els ressorts que ens produeixen plaer, entre els que cal incloure la por.  El gènere apocalíptic no és nou, però darrerament ha adquirit uns trets especialment inquietants. És evident que algú està entestat a fer-nos creure que el món s’acabarà aviat i que resistir-se és inútil. Fa malpensar.

Seguir llegint Sols hi ha un món, i és en aquest

Share

L’home perdut

Fa una fila d’orfe que commou. Perfectament podria haver-se criat en un asil d’infants. Podria haver estat així. Però la nostra imaginació no té dret a ser menys generosa amb ell que amb els seus superiors, jerarques de la milícia que, de segur, descendien de vetustes i ben acreditades sagues aristocràtiques.

hp

Suposem, per tant, que el paio va nàixer al si d’una honorable família de classe mitjana, que diuen que era la més abundant en aquella època, suposem que va tindre una mare amorosa que, quan era un monyicot, li netejava els mocs, el banyava, li besava les natges i li feia pets amb la boca sobre la panxeta, que li cantava cançons de bressol primer i li llegia contes més tard, fins que a ell van començar a eixir-li pèls en les aixelles i altres parts igual d’abundoses en glàndules sudorípares i es va decantar per un altre tipus de ficcions. Suposarem que Emil Jannings, alguns anys abans de conéixer Marlene Dietrich i perdre la xaveta, li va fer memoritzar els noms dels reis i els emperadors del Sacre Imperi Romà Germànic, li va ensenyar un poc de geografia física, a fer números, a dibuixar figures geomètriques i un poc d’àlgebra.

Seguir llegint L’home perdut

Share