Tango

Hi ha dies que acaben malament. No ha passat res de mal, però acaben malament. Perquè te’n vas al llit amb la convicció que res no ha canviat ni canviarà. Un es passa la vida combatent aquesta afició a posar-ho tot en el mateix sac, tan injusta, tan reaccionària, amb què tantes coses s’intenten justificar, i al remat un acaba sucumbint a la temptació. O a l’evidència. O al cansament. Subscrivint un tango. Però és que tens davant a algú que t’està repetint la mateixa cosa per enèsima vegada, i saps que tu també et repeteixes cada dia més. I aquests periòdics que han vingut a substituir els vells —estaves fullejant-ne un— estan envellint a ulls veients. I aquests articulistes que arribaren en forma de falca roja, com la del quadro de El Lissitzky, han acabat traçant cercles entorn dels seus respectius eixos, fent el mateix que aquells intel·lectuals de sénia als quals havien de desallotjar. I en aquests polítics que deien ser nous albires el germen del que els altres van acabar sent, veus això que els sustenta a tots substituint-se a si mateix.

Per alguna raó, hi ha dies en què te’n recordes d’aquell amic que poc abans de morir va exclamar: «Açò és una estafa», i per la manera com ho digué vas saber de seguida que no es referia a la crisi, encara que llavors ja havíeu comentat molt que la crisi era això, una estafa, veges tu quin descobriment. O d’aquell que et va dir, mentre et donava la mà per última vegada i ho sabia, que «no sabia si havia valgut la pena», i llavors encara no hi havia crisi o no sabíem que n’hi havia. O d’aquell altre —ja en dus uns quants— que davant de la imminència del seu últim viatge, va passar els seus últims dies contraprogramant-li a la mort una excursió a Corfú, on ell creia que estava el principi de tot, amb aquells amics que sabia que mai no tornaria a veure. No volia anar enlloc, volia tornar. I veus tots els que encara campegen, cada u pel seu costat, creient que se salvaran sols, i saps que no, estàs convençut que un dia es despertaran i alguna cosa que ara no volen veure ja no estarà allí per a poder ser ignorada, i aquesta absència els haurà espolsat l’ofuscació, i se sentiran tan desolats com tu et sents de vegades. O no, perquè mentre el temps ens mata, nosaltres diem que matem el temps, i a més d’un la mort l’agafarà així.

Seguir llegint Tango

Share

El menyspreu

«No és just de menysprear una persona intel·ligent perquè és pobra
ni és convenient de fer honor a un pecador».
Llibre de l’Eclesiàstic 10:23

Sens dubte un dels grans triomfs de l’establisment ha sigut l’eliminació sistemàtica de tota eina eficaç per a l’anàlisi crítica de la realitat en clau política. Totes han estat substituïdes per un promptuari humanista, per un codi de valors que pareixen extrets directament del catecisme cristià, reciclat i adornat amb l’argot pseudolaic creat en els últims decennis pel liberalisme anglosaxó majorment. Segons aquesta nova vella visió, els polítics, els banquers o el papa de torn ja no són actors socials que s’ajusten a patrons generats al llarg de la història per la societat i el seu model organitzatiu, sinó individus que es deixen dur per la seua particular naturalesa, els seus trets de caràcter i la seua disposició moral. Segons els tòpics que afloren en les columnes d’opinió i els enfilalls de comentaris que les acompanyen, si els poderosos ens maltracten no és en virtut dels seus interessos corporatius o de classe, és perquè estan posseïts pels set vicis capitals, són peresosos, desmanotats, malvats, avariciosos i, sobretot, perquè ens menyspreen.

Se sol pensar que el menyspreu és, sobretot, arma dels poderosos. Però no. Els que de veritat ho són no gasten això. Ens agrada de creure que els nostres governants ens menyspreen, però no és així. Això implicaria que ens tenen en consideració i cal dubtar-ne. El que fan els poderosos de tota índole és passar dels altres. L’actitud consubstancial a la seua posició és la indiferència, que, en tot cas, és la forma superior del menyspreu. Que els governants i els que realment governen el món ens mostraren menyspreu fóra una deferència que, des del seu punt de vista, rarament mereixem. I que busquem perquè ens fa visibles i ens dóna una certa esperança. El suposat menyspreu dels poderosos és la fe de vida dels dèbils. I, sobretot, és el que justifica i alimenta el menyspreu que el dèbils, encastellats en el seu picapunt, l’últim reducte que els resta, professen als poderosos.

Seguir llegint El menyspreu

Share