El votant paradoxal

No va poder ser al setembre. Aquest blog torna a posar-se en marxa amb un retard evident respecte a la data anunciada. Ha estat per circumstàncies totalment alienes a la meua voluntat. Això segurament no té rellevància per al lector, però vull deixar constància del fet per una qüestió de punt d'honor, coses del segle passat.

Potser aquesta nova etapa no podrà tindre la mateixa continuïtat que la precedent, entre altres coses perquè tampoc m’hi mena el mateix propòsit. Així i tot ho intentaré, i mentre no deserten aniré notificant les novetats als subscriptors.

El text que segueix és un extracte de la introducció a No escapareu, el llibre que sorgeix d'aquest blog i que ja està disponible en versió electrònica ací. No tingueu dubte que si el compreu fareu una bona acció, us guanyareu una parcel·leta al cel per quatre xavos.

Salut a tothom.
Joan Dolç

Just quan em disposava a escriure aquestes línies, s’acabaven de repetir a Espanya unes eleccions després d’una legislatura fallida. Durant els sis mesos que havien transcorregut entre una convocatòria i l’altra, no havien deixat d’aflorar escàndols que demostraven que el partit governant estava replet de delinqüents que s’havien dedicat a saquejar a consciència —i sense el menor rastre d’ella— les arques públiques, fins al punt d’aparéixer mencionat en algunes actuacions judicials com a organització criminal. Era, sens dubte, una màfia que, mentre es dedicava a rampinyar, havia fet baixar dràsticament tots els índexs de benestar social i qualitat de vida de l’Estat, i a reduir fins a límits alarmants les expectatives de futur de la ciutadania.

reclamweb

No obstant això, en aquell període havia augmentat el seu nombre de votants. L’evidència que entre aquests hi havia una majoria de perjudicats pel lladronici massiu va generar un desconcert general. […] El diagnòstic unànime era que aquells votants paradoxals eren imbècils. Ho pensaven els uns i els altres, els que callaven perquè en això radicava —així ho creien— la seua gran sort, i els que no podien evitar dir-ho a falta d’altres consols perquè, aferrats a la seua lògica, no trobaven una explicació que els proporcionés la pau mental. No sembla aquesta una actitud molt més racional que la dels suposats imbècils. Ni molt productiva, intel·lectivament parlant. Des d’un punt de vista pragmàtic tampoc pareix la més hàbil. «Menteix-me: dis-me que m’estimes», li deia Joan Crawford a Sterling Hayden en Johnny Guitar. Si del que es tracta és d’obtindre l’amor dels votants, aquesta consigna hauria de figurar la primera en qualsevol manual d’estratègia política.

Seguir llegint El votant paradoxal

Share

De cul

Ens alcem tots els matins amb un dia molt ocupat al davant, amb l’agenda ja repleta, tot i que nosaltres no n’hem escrit ni una sola línia. Els qui tenen la suposada sort de tindre un treball es fiquen en una rutina que els resulta de sobres coneguda; els altres, també. Ací no s’avorreix ningú. Un munt d’afers ens esperen. Costa de creure les coses que hem arribat a aprendre. Començàrem posant-nos nosaltres mateixos la gasolina i ara, amb el mòbil, ja fem transferències bancàries, la declaració de renda o la compra del supermercat mentre som al vàter. Potser avui mateix farem totes aquestes coses, i si no en farem altres igual d’insòlites. Mai no hem sabut fer tantes coses ni hem sabut tant sobre tantes altres. I les fem i les sabem perquè ara ja s’ha convertit en una obligació, sota pena de no poder moure’s pel món o paréixer un fava quan ens veiem enmig d’una conversa sobre el desenvolupament sostenible, el programari de codi obert, els efectes del bífidus, els usos del grafè o les òrbites irregulars de les llunes de Plutó, cosa que pot passar en qualsevol moment, perquè ara el coneixement, literalment, el regalen.

equilicontorWEB

Qui va dir per primera vegada que el saber no ocupa lloc no sabia res de tot açò. No li hauria cabut en la testa una estupidesa de tal calibre. Jaume Perich, aquell gran filòsof català injustament oblidat —totes aquestes coses imprescindibles de què ens ocupem, o que més aviat ens ocupen, no li han deixat lloc— va dir que «la religió serveix per a ajudar-nos a resoldre una sèrie de problemes que no tindríem si no existís la religió». Canviem la paraula religió per «tecnologia», «administració» o, fins i tot, «vida quotidiana», i veurem que la cosa no varia molt. Som experts a solucionar problemes relatius a coses que no existirien si no existiren aquestes coses. Som doctes en moltes coses de les quals mai no ens qüestionem la utilitat. I val més així, perquè si la suposada saviesa actual clarejara i deixés entreveure l’enorme ignorància que oculta, els cabells se’ns farien blancs de sobte. La nostra vida ja està escrita, però no pel destí ni per cap voluntat sobrenatural, sinó pels paios que organitzen tot açò, se suposa que per a traure’n profit, encara que és factible qualsevol altra hipòtesi. Una de tantes és que ells tampoc no saben per què fan que fem tot el que fem, un supòsit que converteix el món en un manicomi sense govern, amb tots nosaltres dins i les portes segellades per l’àngel exterminador de Buñuel.

Seguir llegint De cul

Share

La gran il·lusió

Hi ha alguna cosa estranyament familiar en la foto d’aquest senyor d’aires germànics i el lacai agraït que posa cautament la mà sobre l’esquena complaguda del seu amo. Si el del cap descobert en senyal de respecte fos de trets hel·lènics, creuríem estar davant d’un retrat de fa poc. És una llàstima que l’art de la fotografia es descobrís tan tard, perquè altrament ara tindríem davant nostre una col·lecció d’imatges summament semblants, que podríem ordenar cronològicament, i no caldria esforçar-se molt a explicar que l’estafa de què som víctimes ara mateix és més vella que el cagar. I vostés perdonen l’expressió, però és que vivim en un temps que invita a la grolleria i de vegades és difícil resistir-se a fer-ne ús.

senyor-i-lacai

Algú hagué de ser i fou Constantí I el Gran. Quan, pels volts de l’any 300 tractava de sargir els descosits d’un Imperi Romà que s’esfilagarsava sense remei, va copsar la conveniència de tindre només un déu i va obrir les portes de l’Estat al cristianisme. Es van obrir llavors uns vasos comunicants entre religió i política que anaven a marcar la direcció de la història. Sense deixar de ser supranacional, l’Església es va dotar d’unes estructures cada vegada més jerarquitzades i, finalment, d’un estat propi —diversos, al llarg dels segles—, que ja és mèrit: riu-te’n tu del misteri de la Santíssima Trinitat. I l’Estat, per la seua banda, es va anar dotant d’un corpus ideològic que res tenia a envejar a les sagrades escriptures, entre altres coses perquè estava fet a la seua imatge i semblança.

Seguir llegint La gran il·lusió

Share