Ready-made

Escriure, diuen, és terapèutic. Com ara pintar, fer figuretes de paper maixé o tocar la mandolina. Però si no tenim l’autoestima molt alta, val més no intentar-ho. Fins que un no s’enfronta amb els reptes de la semàntica i de la gramàtica, amb el maneig de les proporcions i de la perspectiva o amb les lleis del ritme i de la melodia, no coneix les seues capacitats intel·lectives reals. Les apreciacions i les conviccions més sòlides es desintegren tot just ens sentim incapaços d’expressar-les amb coherència. En aqueix moment ens adonem que eren falses, que estaven apuntalades en la nostra ment amb enganys, que al nostre fil argumental li faltaven trams, era defectuós, i ho hem sabut només quan ens hem atrevit a exposar-lo a la llum. Gràcies a això també ens hem adonat que al nostre cap sol haver zones molt mal il·luminades.

mountainchiefweb

Històricament, no hi hagué pensament, en un sentit genuí, fins que no vam ser capaços d’expressar-nos amb claredat. I ho vam fer controlant l’univers físic. Vam donar forma a les nostres idees alhora que donàvem forma al món. Va haver-hi edats de pedra, de bronze i de ferro. Va haver-hi cultures del fang, del papir, del pergamí o del paper. Es va escriure amb estilet, amb ploma d’oca, amb pinzell, amb estilogràfica i amb màquina d’escriure. Ens vam envoltar de ceràmica, de marbre, de fusta i de metall. Tots aquests materials i molts altres impregnaren i condicionaren els productes artístics i utilitaris de cada època. La nostra visió del món i el nostre poder transformador va créixer a mesura que apreníem a dominar-los. I el nostre progrés material i l’intel·lectual pareixia que marxaven alhora. Fins que va arribar el plàstic, producte inquietant que no té forma ni color específics, que els va imitar i els va substituir a tots. Amb ell va arribar l’època de les falsificacions, dels succedanis, que ha culminat en la de la virtualització dels processos d’expressió i de producció, i també la dels productes mateixos. Ara les idees passen d’un recipient a un altre —del nostre cap a l’ordinador i a altres andròmines semblants i viceversa— sense tocar això que anomenem món físic. Hem tornat a tancar el pensament en la llàntia d’on va eixir per a donar principi a la història.

Seguir llegint Ready-made

Share

El miracle de l’aigua

En algun temps i per a molts, estiuejar consistia a anar-se’n la primera quinzena de setembre a un poblet de muntanya dotat d’alguna font d’aigües mineromedicinals, que eren quasi tots. Miraculosament, en la majoria de municipis hi havia un brollador d’efectes prodigiosos, d’unes bondats certificades en temps remots per algun metge local i, per descomptat, per la tradició, que tot ho beneeix. Els estiuejants més acomodats recalaven en l’hotel balneari si n’hi havia, i els altres en la fonda o en alguna de les moltes pensions improvisades que oferien habitació amb aiguamans i dret a cuina.

bdhgajch

Per a la gent que no se’l podia permetre, l’oci adquiria així una coartada plausible, que era recobrar la salut, perquè les aigües en qüestió eren de provada eficàcia per a malalties a què s’al·ludia amb una nomenclatura dels temps d’Imhotep. Unes eren bones per al ronyó, altres per als mals intestinals, altres per al fetge, altres per a les articulacions i així fins a recórrer tota l’anatomia humana, tal com un se la imagina a mesura que avança la puta vellesa, conforme les punyeteries de la salut van fent-nos recordar les peces de què estem fets.

Seguir llegint El miracle de l’aigua

Share