Tango

Hi ha dies que acaben malament. No ha passat res de mal, però acaben malament. Perquè te’n vas al llit amb la convicció que res no ha canviat ni canviarà. Un es passa la vida combatent aquesta afició a posar-ho tot en el mateix sac, tan injusta, tan reaccionària, amb què tantes coses s’intenten justificar, i al remat un acaba sucumbint a la temptació. O a l’evidència. O al cansament. Subscrivint un tango. Però és que tens davant a algú que t’està repetint la mateixa cosa per enèsima vegada, i saps que tu també et repeteixes cada dia més. I aquests periòdics que han vingut a substituir els vells —estaves fullejant-ne un— estan envellint a ulls veients. I aquests articulistes que arribaren en forma de falca roja, com la del quadro de El Lissitzky, han acabat traçant cercles entorn dels seus respectius eixos, fent el mateix que aquells intel·lectuals de sénia als quals havien de desallotjar. I en aquests polítics que deien ser nous albires el germen del que els altres van acabar sent, veus això que els sustenta a tots substituint-se a si mateix.

Per alguna raó, hi ha dies en què te’n recordes d’aquell amic que poc abans de morir va exclamar: «Açò és una estafa», i per la manera com ho digué vas saber de seguida que no es referia a la crisi, encara que llavors ja havíeu comentat molt que la crisi era això, una estafa, veges tu quin descobriment. O d’aquell que et va dir, mentre et donava la mà per última vegada i ho sabia, que «no sabia si havia valgut la pena», i llavors encara no hi havia crisi o no sabíem que n’hi havia. O d’aquell altre —ja en dus uns quants— que davant de la imminència del seu últim viatge, va passar els seus últims dies contraprogramant-li a la mort una excursió a Corfú, on ell creia que estava el principi de tot, amb aquells amics que sabia que mai no tornaria a veure. No volia anar enlloc, volia tornar. I veus tots els que encara campegen, cada u pel seu costat, creient que se salvaran sols, i saps que no, estàs convençut que un dia es despertaran i alguna cosa que ara no volen veure ja no estarà allí per a poder ser ignorada, i aquesta absència els haurà espolsat l’ofuscació, i se sentiran tan desolats com tu et sents de vegades. O no, perquè mentre el temps ens mata, nosaltres diem que matem el temps, i a més d’un la mort l’agafarà així.

Seguir llegint Tango

Share

Ara et diré la veritat

La vella dita «riu bé qui riu darrer» comença a no ser certa. En una societat tan accelerada, si un espera massa corre el risc de no tindre res de què riure o d’haver de riure sol, que és una cosa molt trista. La consigna ara és que cal riure com més aviat millor. Amb la història passa igual. La història l’escrivien els vencedors, en pugna amb els perdedors, amb una certa paciència i perseverança. Ara les coses han canviat. S’hi veu en el descrèdit del periodisme. Abans els periodistes eren, o simulaven ser, simples testimonis dels fets, i s’abstenien d’interpretar-los o, si més no, que s’hi notara. Això pertocava a altres i tot anava per ordre. La premsa feia les rajoles i els historiadors construïen el relat legitimador sota el qual s’aixopluga el poder. Ara no. No hi ha temps per a tanta parsimònia. Els periodistes estan suplantant els historiadors, el periodisme està ja molt lluny de l’objectivitat que reclama i ja no és que haja esdevingut opinió: vol ser axioma. Amb la resta d’activitats que intervenen en la construcció del relat hegemònic passa una cosa pareguda, començant pel cine.

D’un temps ençà la indústria cinematogràfica sembla obsessionada a fer pel·lícules basades en fets reals. O això diuen que són. Davall aquest epígraf (i altres com «biopic» o «fets històrics») s’han rodat centenars d’històries en les últimes dues dècades, probablement més que en els cent anys anteriors. Mai no falten obres d’aquest gènere entre les nominades als Oscar a la millor pel·lícula. En 2014 va haver-hi fins a sis entre nou que pertanyien a aquesta categoria. I el ben curiós és que, quan un les veu, té la impressió que el que se’ns conta és increïble, que és irreal. L’avís que precedeix els títols de crèdit hauria de dir més aviat «basada en fets extraordinaris». Perquè el cas és que hi ha pel·lícules que es presenten com de ficció, que conten històries d’una aparença molt més real que les que conten les que declaren basar-se en la realitat.

Seguir llegint Ara et diré la veritat

Share

El regne de Logomàquia

Els cada vegada més extensos espais de la informació van atibacats d’arengues que, si es transformaren de sobte en fets, incendiarien el planeta de colp i volta, com si fóra un misto. Les mal anomenades tertúlies, els blogs, els fòrums i les columnes periodístiques adornen amb el seu verb rebel i la seua ideologia suposadament subversiva un flux de notícies convenientment controlat per instàncies que passen inadvertides. És un extremisme que, a banda de servir de camuflatge a la manipulació de les notícies, constitueix l’equívoca i aparatosa façana d’una docilitat i un entreguisme que s’acendra en la por i en la impotència. Aquestes proclames són com aquells exabruptes que en temps de foscor s’emetien només intramurs de la llar, o com els gasos que un expulsava en la intimitat de l’alcova i dels quals no quedava cap registre històric. Ara, escudats en un fals anonimat, els amollem als quatre vents donant-li a la tecla intro. Els altres amollen els seus i tots ens hi fem els sords.

boxWEB

Fer política ha acabat per significar parlar de política i poca cosa més. Vivim en una missa permanent, interpretant una litúrgia revolucionària eminentment retòrica, siga visual o verbal. Les seccions tradicionals de la premsa de paper han estat desbordades en passar als mitjans digitals per un discurs polític d’una superficialitat esbalaïdora, basat en la xafarderia, en el rumor, en la xicoteta peça d’actualitat, sempre efímera, en una espècie de crònica del cor de nines que parlen. Pensament previsible, simple, precipitat i fragmentari, punts de vista inamovibles, romanços prefabricats i absència d’arguments. I amb tot aquest enfitament, després de cada convocatòria electoral, quan passen els primers moments d’eufòria, a poc a poc ens adonem (hi ha a qui li calen trenta anys) que el que és realment important no es mou, que tota aquesta verborrea pretesament transformadora amaga una estratègia essencialment conservadora que deixa intactes els pilars de la situació.

Seguir llegint El regne de Logomàquia

Share

Maniobres al camerino

La seqüència no ha de ser necessàriament aquesta, però anem a imaginar que la primera cosa que crida l’atenció del lector, independentment de quin és el seu sexe, són les generoses extremitats d’aquestes tres dames, que imagina generoses en la seua totalitat (no faltarà qui es fixe primer en els barrets, perquè hi ha gent per a tot). Els seus ulls pujaran després a escrutar els tres rostres resplendents i farà una breu anàlisi psicològica, per dir-ho d’alguna manera. Empés per una força irresistible baixarà una altra vegada la vista a les cuixes i, sense poder evitar-ho, repetirà aquest moviment pendular unes quantes vegades. Només després d’explorar a fons els elements lúbrics de la imatge es lliurarà a buscar altres detalls. L’aficionat als barrets es fixarà en la pandereta que pareix haver-hi a la dreta, però la majoria pararà esment en el fet que les xiques estan llegint alguna cosa que, si la jutgem per l’amplària dels somriures, ha de ser per a pixar-se de riure, així que, finalment, intentarà llegir els titulars.

war-girlsWEB

La xica de l’esquerra de la foto sosté el Daily Express, que informa: «Boulogne bombardejada de nou». Per la seua banda, l’Evening Estandard, en mans de la rossa, diu que «els invasors van a la desbandada després de la més gran derrota nazi». I la xicota de la dreta sosté una revista que s’anomena «La guerra», que duu en la portada una imatge de devastació i en la contraportada quatre aviadors de la RAF, que llueixen els seus heroics dentats, fotografiats en un contrapicat glorificador. En aquest moment, mentre el lector detallista s’entreté endevinant de quin teixit estan fets els volants d’una de les faldilles, la resta de nosaltres descobreix que l’obscenitat de la foto no rau precisament en les cames.

Seguir llegint Maniobres al camerino

Share