De pendons (breu tractat vexil·lològic)

Una bandera no té significat en soledat. No hi ha banderes d’un ni té sentit l’existència d’una sola bandera per a tothom. Cal que hi haja algú amb qui afirmar-se i algú davant de qui reafirmar-se. Les banderes t’interpel·len: «Estàs amb mi o estàs contra mi?». L’única variant acceptable per a esquivar una resposta tan simplista com aquesta pregunta és: «Estic amb una que és amiga», però de cap manera es pot dir: «No en tinc cap». En això les banderes són com les religions, a les que, per cert, solen anar associades.

banporc

Les banderes són símbols de símbols, no necessiten explicacions, són immensos monuments tautològics, signes moebians que s’expliquen a si mateixos i que, per això, tant se’n dóna el que diguen. La devoció a la bandera se situa entre l’engany cognitiu propi del pensament màgic, prelògic, emocional, i l’engany, també màgic, de la prestidigitació, de l’il·lusionisme, de la falsa taumatúrgia. La bandera és l’equivalent a la campaneta de l’experiment de Pavlov, al capot que sacseja el torero davant del bou. Què és, sinó això, el que agiten els banderers en les batalles? No l’exhibeixen tant per a estimular els combatents del seu costat, que no la veuen, com per a estimular l’envestida del contrari: totes les banderes són còmplices i la seua pitjor derrota és que no hi haja batalla.

Uns la cusen, la saluden, la besen, l’enlairen; altres la cremen, la xafen, l’esgarren, es torquen el cul amb ella, s’hi caguen, i no s’adonen que, en fer-ho, excreten la seua pròpia bandera. Considere’s això un apunt de caràcter antropològic: en la mesura que les banderes compleixen la necessitat de marcar territori, característica d’espècies animals assimilables a la nostra, no són diferents d’una micció o una deposició estratègicament dipositada.

Seguir llegint De pendons (breu tractat vexil·lològic)

Share

Maniobres al camerino

La seqüència no ha de ser necessàriament aquesta, però anem a imaginar que la primera cosa que crida l’atenció del lector, independentment de quin és el seu sexe, són les generoses extremitats d’aquestes tres dames, que imagina generoses en la seua totalitat (no faltarà qui es fixe primer en els barrets, perquè hi ha gent per a tot). Els seus ulls pujaran després a escrutar els tres rostres resplendents i farà una breu anàlisi psicològica, per dir-ho d’alguna manera. Empés per una força irresistible baixarà una altra vegada la vista a les cuixes i, sense poder evitar-ho, repetirà aquest moviment pendular unes quantes vegades. Només després d’explorar a fons els elements lúbrics de la imatge es lliurarà a buscar altres detalls. L’aficionat als barrets es fixarà en la pandereta que pareix haver-hi a la dreta, però la majoria pararà esment en el fet que les xiques estan llegint alguna cosa que, si la jutgem per l’amplària dels somriures, ha de ser per a pixar-se de riure, així que, finalment, intentarà llegir els titulars.

war-girlsWEB

La xica de l’esquerra de la foto sosté el Daily Express, que informa: «Boulogne bombardejada de nou». Per la seua banda, l’Evening Estandard, en mans de la rossa, diu que «els invasors van a la desbandada després de la més gran derrota nazi». I la xicota de la dreta sosté una revista que s’anomena «La guerra», que duu en la portada una imatge de devastació i en la contraportada quatre aviadors de la RAF, que llueixen els seus heroics dentats, fotografiats en un contrapicat glorificador. En aquest moment, mentre el lector detallista s’entreté endevinant de quin teixit estan fets els volants d’una de les faldilles, la resta de nosaltres descobreix que l’obscenitat de la foto no rau precisament en les cames.

Seguir llegint Maniobres al camerino

Share