La nostàlgia ja no és el que era

És, amb tota probabilitat, diumenge de vesprada. Hi ha una quietud mortal en l’aire. L’absència sobtada d’activitat genera un buit en què es cola a doll la melancolia. Fugint d’aquest cara a cara amb el no-res, la gent es fica en els cines per a viure de manera vicària històries que no són seues però tampoc alienes, perquè no les protagonitzen altres, sinó actors, màscares dúctils que s’emmotlen a tots i a cada un, perquè estan fetes amb la plastilina universal dels humors humans. ¡Vuelve a mi vida!, la pel·lícula que anuncia el cartell, era —és; les pel·lícules sempre són— un dramó italià de 1954 que parla d’herències i amors en disputa, de traïcions i retrobaments, de relacions impossibles i vides dissolutes…, una d’aquelles històries arravatades que pretenien, amb la seua emfàtica inversemblança, espantar el tedi que desprén aquesta foto, on quasi es pot veure el temps emportant-se l’existència cap a l’albelló que només ell sap on duu.

tornaWEB

De la mateixa manera que a qualsevol individu, en arribar a segons quina edat, comencen a eixir-li pèls en les aixelles, o a créixer-li les orelles, en un moment determinat comença a segregar nostàlgia. La nostàlgia és dins d’ell i s’agafa a qualsevol cosa, sempre que aquesta forme part del seu passat. No importa com de ridícula, de mala mort, lletja o intranscendent els puga paréixer aquesta cosa als altres. En realitat, del que sent nostàlgia és de si mateix agafat a això. La nostàlgia és el record d’allò que un va ser, que és el que després dóna carn al nostre fantasma. Com en qualsevol repartiment, a uns ens hi ha tocat rellomello i a altres unes miserables pelleringues, però, siga el que siga, és una cosa preciosa, perquè sense això no som el que som, no som res, ens resulta impossible d’imaginar-nos.

Seguir llegint La nostàlgia ja no és el que era

Share

Els xinesos érem nosaltres

El dia del Domund (el penúltim, que no darrer diumenge d’octubre) els capellans ens convertien a tots en recaptadors i ens llançaven al carrer amb una guardiola en forma de xinés decapitat i trepanat, o d’indi (d’indi sioux!), de japonesa, de negre, de malai, d’asteca o de vés a saber què; alguns eren tan rars o el retrat tan roín que no teníem ni punyetera idea d’on eren. Les més populars i cobejades a l’hora del repartiment eren la del xinés i la del negre, fins al punt que molts només recorden aquestes dues. L’exòtic, quan ho és en excés, deixa de ser-ho i esdevé simplement estrany.

domundWEB

Veure un xinés o un negre pel carrer era raríssim, però dels primers ens fèiem una idea a través de Fu-Manxú, Charlie Chan o els que eixien en 55 dies a Pequín. I els negres també créiem conéixer-los gràcies a les pel·lícules de Tarzan i aquella companya seua que anava mig en pilotes i que ens posava a cent. Amerats d’un piadós paternalisme, demanàvem «per als “xinets”» o «per als negrets» perquè, de manera prou arterosa, ens feien creure o deixaven que creguérem que aquella xavalla anava a raure a les butxaques d’aquella gent que anava en tapall. I no era ben bé així. El cas és que l’Àfrica continua sumida en la negritud més absoluta, plena de missioners i d’ONG, mentre que la Xina està a vessar d’esclavistes i de brokers, i ens ha donat pel ses a tots amb el dúmping a gran escala.

Seguir llegint Els xinesos érem nosaltres

Share