No és el mateix

La ja tradicional cimera sobre el canvi climàtic, quasi tan tradicional com les festes de Nadal, se celebra aquesta vegada a París, com abans a Estocolm, a Ginebra, a Rio de Janeiro, a Berlín, a Kyoto, a Johannesburg, a Bali, a Copenhaguen, a Cancun o a Durban, i demà potser a Disneyland. Sempre amb uns resultats irrisoris respecte a les intencions declarades. Els mitjans comencen a informar, i un ridícul i reiteratiu transcendentalisme s’apodera dels titulars. Les declaracions no s’hi queden enrere: «Ni més ni menys que 150 líders d’estats i governs, i milers de delegats de tot el món [que ningú no sap ben bé qui són] tractaran sobre el futur del nostre planeta… de les decisions que es prenguen dependran els destins de milions de persones». Són les paraules més o menys textuals del president amfitrió d’enguany. Sembla que ja s’ho estan prenent seriosament. Algú s’ho creu? De veritat creiem que ens salvaran els mateixos que representen les grans corporacions contaminants, la indústria monopolista de l’alimentació, la indústria automobilística, els fabricants d’armes, les indústries energètiques que, ací i ara, per exemple, posen imposts al sol?

NATWEB

Tots aquests paladins no es reuneixen per a detindre cap procés en curs, tan sols volen renovar el marc legal de les seues activitats habituals. I, si de cas, veure si troben noves oportunitats de fer caixa, perquè l’Apocalipsi també és rendible: mentre hi ha vida hi ha negoci, i els venedors de trompetes esperen ansiosament el moment. Dir, com han dit en aquesta ocasió, que l’objectiu és que la temperatura del planeta augmente només un grau i mig al llarg d’aquest segle, significa que l’altre grau que falta per a l’anunciat desastre el deixen per a una mica més tard, per al segle que ve potser, però en cap cas significa que renuncien a fer-la pujar. Com a màxim, s’avenen a retardar els efectes del seu pillatge intensiu, però no a evitar-los. Diuen que estan ací per a això, però és mentida. I tampoc no és cert que alguna volta no van creure en el canvi climàtic. Creure-s’ho s’ho han cregut sempre, independentment del que han dit els apòstols del negacionisme, que de manera tan servicial i interessada els han fet i els fan de pantalla. S’ho han cregut i s’ho creuen però tant se’ls dóna. Ja els va bé que nosaltres pensem que si no fan prou per a evitar-lo, és perquè no s’ho creuen i no perquè no els dóna la gana, perquè això darrer és més difícil d’explicar. No és el mateix paréixer cec que fill de puta.

Seguir llegint No és el mateix

Share

No escapareu

«Necessite desconnectar». L’ésser-endoll que utilitza aquesta frase estereotipada, a quin sistema energètic s’hi refereix? A un de què s’alimenta? A un que alimenta? En tot cas a un a què pertany fatalment. La persona suposadament desconnectada el que fa és escapar en un sentit literal: allunyar-se, arrancar a córrer d’una manera reflexa i compulsiva. Però no s’apaga quan es desconnecta, i això fa sospitar que, sense solució de continuïtat, s’endolla a un altre mòdul que pertany al mateix sistema que aquell d’on fuig. Significativament, la frase sol vindre acompanyada d’una altra aparentment contradictòria: «Necessite carregar les piles». És evident que sap que tornarà.

sidecar

El que no és tan evident és que sàpiga que en realitat no va enlloc. L’individu en vacances continua treballant, però en un tram diferent de la cadena de producció. Passa a l’altre costat del taulell o canvia de línia de muntatge, però no deixa de pertànyer al mateix conjunt organitzat de recursos. La forma més peripatètica (per assenyalar d’una manera fina) que pren aquest ésser que confon la llibertat amb la rotació laboral, és la del turista. Fer de turista s’ha convertit, a la callada, en un ofici, en el treball més cansat que fan molts al llarg de l’any. I en el més improductiu des d’un punt de vista personal, encara que siga summament rendible per a un negoci que ho aprofita tot de nosaltres, com d’un cert animal molt utilitzat en xarcuteria.

Seguir llegint No escapareu

Share