Herois de l’apocalipsi

Obeint les ordres del general Ripper, que ha decidit fer el que calga per a evitar que els comunistes continuen contaminant els seus fluids vitals, un esquadró de B-52 es dirigeix cap a l’URSS completament fora de control i disposats a atacar. Cada un dels avions porta un carregament nuclear equivalent a 50 megatones de TNT.
En la Sala de Guerra del Pentàgon, el general Turgidson, un compulsiu mastegador de xiclet, li exposa al president dels Estats Units el seu punt de vista sobre la situació:
—En menys de quinze minuts, els russos faran contacte per radar amb els nostres avions. Quan ho facen, s’enfilaran per les parets i contraatacaran amb tot el que tenen. Si abans no hem fet res per a suprimir la seua capacitat de contraatacar patirem un autèntic aniquilament total. Si per contra llancem un atac immediat, total i coordinat sobre totes les seues pistes i les seues bases els enxamparíem amb els pantalons baixats! —la seua cara s’il·lumina com si se sorprengués de la seua pròpia sagacitat—. Fotre! —exclama—, els guanyem en míssils de cinc a un!
El president esgrimeix un parell d’excuses protocol·làries. Turgidson les rebat ràpidament i prossegueix, cada vegada més entusiasmat amb la seua idea:
—Senyor president, ens acostem ràpidament al moment de la veritat. És necessari triar entre dos paisatges de postguerra, certament lamentables però clarament distingibles. Un on moren vint milions de persones, i un altre on moren cent cinquanta milions. No estic dient que no ens embrutarem les mans, però sí que li dic que no moriran més de deu o vint milions de persones, no més, depenent de la sort que tinguem —i dient açò, Turgidson fa una ràpida oscil·lació amb la mà, arqueja una cella i mastega ansiosament el seu xiclet esperant la decisió del president.

En el seu llibre La saviesa dels psicòpates, Kevin Dutton planteja a un d’ells, a qui anomena Joe, aquest dilema:
—Un cirurgià de trasplantaments té cinc pacients. Cada un d’ells necessita un òrgan diferent i morirà si no l’aconsegueix. Desgraciadament, no n’hi ha cap de disponible. Un paio jove i sa acudeix a la consulta del cirurgià per a una revisió rutinària, i el metge descobreix que els seus òrgans són compatibles amb els seus cinc pacients. Descobreix també que, si el jove desapareix, ningú no podria sospitar d’ell. Tindria dret aquest cirurgià de matar el jove per a salvar els seus cinc pacients?
Joe no dubta en la seua resposta:
—Si jo fóra el metge, no m’ho pensaria ni un segon. Cinc pel preu d’un. Cinc bones notícies i en canvi una sola de dolenta. És un bon tracte, no?
Amb aquest exemple Dutton tracta de demostrar que els psicòpates «calculen les emocions mitjançant números». És una de les conductes psicopàtiques que va desgranant al llarg del seu llibre, un compendi de tot el que s’ha especulat fins ara sobre el tema. Totes giren entorn de la mentida, la manipulació, la insensibilitat i l’arrogància. I en un altre punt, Dutton afig el que opina Joseph Newman, professor de psicologia en Wisconsin: «La combinació de baixa aversió al risc i la manca de culpabilitat o remordiments, els dos pilars fonamentals de la psicopatia, poden conduir, depenent de les circumstàncies, a una carrera d’èxit, siga en el delicte o en els negocis. De vegades en les dues coses».

Seguir llegint Herois de l’apocalipsi

Share

Perversions

Sorolla va pintar uns quants quadres en què s’exhibeixen xiquets nus divertint-se com porquets a la vora de la mar, que avui, possiblement, projectarien sobre ell ombres de sospita. De fet, una de les seues pintures més celebrades, Corriendo por la playa, que representa dues xiquetes que escapen rialleres d’un infant en pilotes que els hi va al darrere, fou censurada quan s’exhibí a la ciutat nord-americana de Dallas fa un parell d’anys. La imatge es va reproduir en el fullet de manera parcial, a fi de fer desaparéixer la perversa criatura, a qui en el quadre ni tan sols se li veu la xufa. Els pares que, per aquella mateixa època i al llarg d’unes quantes dècades, tenien el costum de celebrar l’arribada de descendència, fos masculina o femenina, fotografiant-la en tot el seu natural esplendor i fent circular la imatge per tot el veïnat, potser tindrien avui problemes semblants. Si més no en certs llocs.

arturinWEB

Es donava llavors un cert culte festiu a la nuesa en segons quines circumstàncies, que no estava necessàriament relacionat ni amb la pobresa —abundant—, ni amb algunes formes de naturisme llibertari en voga, encara que potser un poc de tot això hi tingués a veure. Cal tenir en compte que l’únic vestit que llueix el jove de la foto és una creu ben piadosa que penja del seu coll. El llibre, que evita que s’escole entre els llistons del seient, també li dóna un cert aire respectable. Hi havia, potser, una nostàlgia —induïda per la mateixa religió— de la innocència del paradís terrenal, que s’expressava a través de la nuesa infantil, l’única que pot ser innocent sense cap reserva, segons la moral burgesa i en contraposició amb les teories de Freud, a qui el gest i l’actitud d’aquest infant, que ens remeten a les d’un sàtir precoç, pareixen donar la raó. Però això tampoc estava mal vist. El desvergonyiment infantil era considerat un símptoma de salut moral, una garantia de triomf en la seua immediata lluita per la existència.

Seguir llegint Perversions

Share