Culpables

Segurament, en tota la història de la humanitat no hi ha hagut un invent tan pervers com el del pecat original. Potser és la gesta cultural més extraordinària, rendible i determinant que hi ha hagut mai. Això de convéncer-nos que naixem ja culpables és una obra mestra de l’enginyeria ideològica. Bona part de la nostra cultura es fonamenta en aquesta argúcia. La identitat europea té unes arrels cristianes? I tant que sí. I han penetrat fins a les capes més profundes del seu teixit racional. Ens sentim en deute permanent amb el món, i sentim la necessitat de netejar la nostra ànima cada dia, com fem amb el vàter. La propina que donem de tant en tant en els semàfors substitueix el pal de fregar i el lleixiu, però res no és tan eficaç com pagar regularment la nostra quota a alguna ONG. S’expia millor així, a cegues. Evita haver de prendre decisions morals, valga la redundància. Que altres s’encarreguen de donar un bon ús al meu euro, no feu que em calfe el cap.

xengabiatWEB

I de què ens sentim culpables? Del que ells vulguen. Excepte cinc milions de paisans que van al parc a tirar dacsa als coloms (o a robar-los-en, segons quin siga el seu grau de desesperació), ens passem la vida anant de casa al treball i del treball a casa, respectant les normes de trànsit i sense xafar una formiga. I al cap dels anys ens morim, la cosa no dóna per a més. Però som culpables per complicitat o per delegació. El telenotícies s’encarrega de dir-nos quin és el nostre pecat del dia i quins ens queden encara per purgar, i les diverses organitzacions benèfiques s’encarreguen d’indicar-nos les vies per a fer-ho. Tot això ens converteix en uns éssers reactius, que és una cosa ben trista. Fem el bé no perquè ens faça feliços fer-lo, no com un acte positiu, d’afirmació individual, sinó per a compensar el mal que fem col·lectivament, més exactament el mal que fan uns quants en nom de tots nosaltres i del nostre hipotètic benestar. Es pot parlar de tota una indústria de la culpa, que ens dóna l’oportunitat de recuperar la felicitat que ella mateixa s’encarrega d’arravatar-nos. A la majoria la culpa ens encaixona, ens impossibilita d’anar cap avant o cap arrere, però facilita el camí a uns pocs que no han sentit un remordiment en la seua vida.

Seguir llegint Culpables

Share