Tango

Hi ha dies que acaben malament. No ha passat res de mal, però acaben malament. Perquè te’n vas al llit amb la convicció que res no ha canviat ni canviarà. Un es passa la vida combatent aquesta afició a posar-ho tot en el mateix sac, tan injusta, tan reaccionària, amb què tantes coses s’intenten justificar, i al remat un acaba sucumbint a la temptació. O a l’evidència. O al cansament. Subscrivint un tango. Però és que tens davant a algú que t’està repetint la mateixa cosa per enèsima vegada, i saps que tu també et repeteixes cada dia més. I aquests periòdics que han vingut a substituir els vells —estaves fullejant-ne un— estan envellint a ulls veients. I aquests articulistes que arribaren en forma de falca roja, com la del quadro de El Lissitzky, han acabat traçant cercles entorn dels seus respectius eixos, fent el mateix que aquells intel·lectuals de sénia als quals havien de desallotjar. I en aquests polítics que deien ser nous albires el germen del que els altres van acabar sent, veus això que els sustenta a tots substituint-se a si mateix.

Per alguna raó, hi ha dies en què te’n recordes d’aquell amic que poc abans de morir va exclamar: «Açò és una estafa», i per la manera com ho digué vas saber de seguida que no es referia a la crisi, encara que llavors ja havíeu comentat molt que la crisi era això, una estafa, veges tu quin descobriment. O d’aquell que et va dir, mentre et donava la mà per última vegada i ho sabia, que «no sabia si havia valgut la pena», i llavors encara no hi havia crisi o no sabíem que n’hi havia. O d’aquell altre —ja en dus uns quants— que davant de la imminència del seu últim viatge, va passar els seus últims dies contraprogramant-li a la mort una excursió a Corfú, on ell creia que estava el principi de tot, amb aquells amics que sabia que mai no tornaria a veure. No volia anar enlloc, volia tornar. I veus tots els que encara campegen, cada u pel seu costat, creient que se salvaran sols, i saps que no, estàs convençut que un dia es despertaran i alguna cosa que ara no volen veure ja no estarà allí per a poder ser ignorada, i aquesta absència els haurà espolsat l’ofuscació, i se sentiran tan desolats com tu et sents de vegades. O no, perquè mentre el temps ens mata, nosaltres diem que matem el temps, i a més d’un la mort l’agafarà així.

Seguir llegint Tango

Share

Capvespre

Després d’una setmana llarga de tempestes, cels grisos i dies curts i foscos, ixes a la terrassa a donar menjar al gat i et trobes de sobte amb un cel ras, una atmosfera serena i un sol tebi i daurat que t’assenten com un valium 10 dissolt en una copa de Valbuena. No són de Vega Sicilia, són de Requena, però el parell de copes de vi sí que te les has pres durant el dinar. I et dius mentre acaricies el cap del mixet: «És que no és gràcies a aquestes engrunes de benestar que vivim i la raó per la qual vivim? I és una cosa tan assequible! Què collons estic fent cada dia des que em van parir? Per a què tantes angoixes, per a què tantes presses?»… I mentre mires el quadro de Dante Gabriel Rossetti en què s’ha convertit el carrer a l’hora de la migdiada dominical, aquest benestar, aquesta pau, aquest instant d’eternitat es va convertint lentament en odi i fúria cap als que espenten, cap als que estiren, cap als que abriven, cap als que xafen sense misericòrdia el pedal de l’accelerador.

pasmatweb

A més, aquests dies, coses de la vida, penses sovint en la mort. De bell nou. Quan eres jove la imaginaves com una adversària romàntica a qui arribaves a creure que podies véncer. Portaves nugat al braç el mocador de la vida. Quan vas tindre clar que no, que mai no guanyaries el torneig, la mort va esdevindre una obsessió que et perseguia nit i dia, un pensament morbós que de tant en tant et sotragava amb la intuïció sobtada que això algun dia succeiria de veritat i tota la resta deixaria de succeir. Després et vas fer a la idea, si fa no fa. Vas començar a conviure amb ella, vas aprendre a fer-ho, i a partir de llavors vas aconseguir oblidar-la, si més no a estones. Ella també pareixia haver-se oblidat de tu. Però a mesura que passen els anys, torna a freqüentar-te més fanfarrona que mai. Amics que moren, familiars que emmalalteixen, alifacs irreversibles, aprensions plausibles que de tant en tant amenacen de convertir-se en certeses… I damunt, el món, que sents que se’n va a fer la mà. Ja no el teu, que això té fins i tot les seues recompenses, sinó el de tots, i sobretot el dels teus fills, que hi van dins, joves embotits en un òmnibus escantellat que, com un vell arrogant, decrèpit i inconscient de la seua debilitat es precipita cap a l’hòstia, cap a la gran hòstia que el deixarà sense dents per moniato.

Seguir llegint Capvespre

Share