«Llibres estúpids»

CLIENT: Aquests llibres són una estupidesa, veritat?
LLIBRER: Quins?
CLIENT: Em referisc a les faules d’animals en què el gat i el ratolí són grans amics.
LLIBRER: Supose que són poc realistes, però la ficció és així.
CLIENT: No, no és que siguen poc realistes, és que són estúpids.
LLIBRER: Bé… els autors usen aquests recursos per a ensenyar als xiquets que han d’acceptar tot tipus de gent, no troba?
CLIENT: Potser, però jo crec que els llibres no haurien de fingir que les persones congenien amb qualsevol així com així, que tot és bufit i barral. Els xiquets haurien d’aprendre que la vida és una merda, i com més prompte millor.

(Jen Campbell. Coses rares que se senten en les llibreries)

Agafem una obra literària qualsevol. No importa com d’adulta ens semble. Dóna igual que siga Els Viatges de Gulliver o Sota el Volcà. Ulisses mateix, si volem. O Les flors del mal. Una vegada triada, deixem-la en mans d’un comité de censura degudament posat al dia. Junt amb el capellà i el militar de tota la vida, que hi haja també representants de tots els col·lectius de la correcció política. Sí, tendeixen a l’infinit, però fem un esforç perquè ningú no s’hi trobe discriminat. Deixem que tallen tot el que els semble reprovable, que reescriguen tot el que els parega erroni, abjecte, confús, ofensiu o immoral. I després, deixem que eliminen tot el que, simplement, no entenen. Quedarà un llibre per a xiquets d’allò més adient. Així se n’han fet centenars d’adaptacions de clàssics. I la major part del fotral de llibres infantils i juvenils que circulen pel món no són una cosa molt diferent, obres artificioses i fal·lacioses ordides per moralistes convençuts de la seua alta missió redemptora. Aclarim que hi ha excepcions que escapen a aquest diagnòstic i posen en dubte la pertinència d’aquest criteri classificatori, i que tampoc no ens referim al llibre obertament i honestament pedagògic, com són els sil·labaris, els catons o els llibres d’aritmètica, sinó a aquesta literatura segmentada segons trams d’edat, suposadament ajustada als nivells de raciocini, comprensió lectora i maduresa emocional que, suposadament també, corresponen a cada un d’aquests trams i que, amb l’excusa d’obrir als xiquets les portes del coneixement, colonitzen a consciència les verges praderies que hi ha darrere dels seus ulls.

Seguir llegint «Llibres estúpids»

Share

L’artista vincladís

Una de les primeres coses que va fer la burgesia quan va assolir la majoritat fou servir-se de l’art perquè donara fe de la seua existència. Els arquitectes, els escultors, els pintors, els músics, els titellaires o els rapsodes estaven ja ací per a enaltir l’individu burgés i la magnificència de les seues possessions, i estaven ben entrenats a força de pintar, esculpir i cantar als sants des d’un anonimat del qual molt pocs havien aconseguit escapar. El que va donar-los carta de naturalesa va ser l’increment en la demanda d’artistes de tots els pelatges, molt especialment dels que es dedicaven a les arts plàstiques, en virtut de la seua capacitat de crear testimonis tangibles, idonis per a deixar constància del rang magnífic de la nova classe dominant. Entre l’artista i el burgés s’anà creant una relació simbiòtica, perquè a aquest últim també li interessava que l’arquitecte, el pintor o l’escultor fóra algú i que fóra important, perquè com més ho era, més ho era ell i més valuoses les peces que, si bé les firmava l’altre, acabaven formant part del seu patrimoni.

pintorWEB

L’artista va anar abandonant el mecenatge de l’Església i de l’Estat. Fins llavors havia estat un producte de l’ego d’altres, i a partir d’aquell moment va començar a ser-ho també del propi. Una víctima, més aviat, perquè la nova relació era simbiòtica però desigual. El que en un principi pareixia un alliberament, va revelar-se a poc a poc com un parany. L’artista va començar a estar supeditat a un mercat, i això el va convertir en un mercader. Tot i així, en un principi encara es tractava d’un mercat restringit, perquè el nombre de compradors potencials era escàs i les obres eren úniques, no es podien reproduir. Aquesta circumstància, unida a l’estatus privilegiat de què gaudia i que els seus propis clients alimentaven, va propiciar-li una percepció equivocada de la seua importància, que xocava amb les servituds a què es veia sotmés. Era difícil no veure la relació de dependència que el lligava a aquells éssers pretensiosos i exhibicionistes, als que els agradava tant meravellar com el fet de ser meravellats, i que eren, en definitiva, els que li donaven a menjar. Des que van començar la seua aventura conjunta, la burgesia i el món de l’art es van odiar tant com es van necessitar. Però l’odi fluïa sobretot en una direcció. I és que discutir amb Cosimo de’ Medici o Juli II, encara que siga per a acabar plegant-se als seus desitjos, no deixa de ser un privilegi, però haver de complaure el dubtós bon gust d’un senyor empolainat i amb bigotet és una altra cosa ben diferent.

Seguir llegint L’artista vincladís

Share