L’artista vincladís

Una de les primeres coses que va fer la burgesia quan va assolir la majoritat fou servir-se de l’art perquè donara fe de la seua existència. Els arquitectes, els escultors, els pintors, els músics, els titellaires o els rapsodes estaven ja ací per a enaltir l’individu burgés i la magnificència de les seues possessions, i estaven ben entrenats a força de pintar, esculpir i cantar als sants des d’un anonimat del qual molt pocs havien aconseguit escapar. El que va donar-los carta de naturalesa va ser l’increment en la demanda d’artistes de tots els pelatges, molt especialment dels que es dedicaven a les arts plàstiques, en virtut de la seua capacitat de crear testimonis tangibles, idonis per a deixar constància del rang magnífic de la nova classe dominant. Entre l’artista i el burgés s’anà creant una relació simbiòtica, perquè a aquest últim també li interessava que l’arquitecte, el pintor o l’escultor fóra algú i que fóra important, perquè com més ho era, més ho era ell i més valuoses les peces que, si bé les firmava l’altre, acabaven formant part del seu patrimoni.

pintorWEB

L’artista va anar abandonant el mecenatge de l’Església i de l’Estat. Fins llavors havia estat un producte de l’ego d’altres, i a partir d’aquell moment va començar a ser-ho també del propi. Una víctima, més aviat, perquè la nova relació era simbiòtica però desigual. El que en un principi pareixia un alliberament, va revelar-se a poc a poc com un parany. L’artista va començar a estar supeditat a un mercat, i això el va convertir en un mercader. Tot i així, en un principi encara es tractava d’un mercat restringit, perquè el nombre de compradors potencials era escàs i les obres eren úniques, no es podien reproduir. Aquesta circumstància, unida a l’estatus privilegiat de què gaudia i que els seus propis clients alimentaven, va propiciar-li una percepció equivocada de la seua importància, que xocava amb les servituds a què es veia sotmés. Era difícil no veure la relació de dependència que el lligava a aquells éssers pretensiosos i exhibicionistes, als que els agradava tant meravellar com el fet de ser meravellats, i que eren, en definitiva, els que li donaven a menjar. Des que van començar la seua aventura conjunta, la burgesia i el món de l’art es van odiar tant com es van necessitar. Però l’odi fluïa sobretot en una direcció. I és que discutir amb Cosimo de’ Medici o Juli II, encara que siga per a acabar plegant-se als seus desitjos, no deixa de ser un privilegi, però haver de complaure el dubtós bon gust d’un senyor empolainat i amb bigotet és una altra cosa ben diferent.

Seguir llegint L’artista vincladís

Share