Herois de l’apocalipsi

Obeint les ordres del general Ripper, que ha decidit fer el que calga per a evitar que els comunistes continuen contaminant els seus fluids vitals, un esquadró de B-52 es dirigeix cap a l’URSS completament fora de control i disposats a atacar. Cada un dels avions porta un carregament nuclear equivalent a 50 megatones de TNT.
En la Sala de Guerra del Pentàgon, el general Turgidson, un compulsiu mastegador de xiclet, li exposa al president dels Estats Units el seu punt de vista sobre la situació:
—En menys de quinze minuts, els russos faran contacte per radar amb els nostres avions. Quan ho facen, s’enfilaran per les parets i contraatacaran amb tot el que tenen. Si abans no hem fet res per a suprimir la seua capacitat de contraatacar patirem un autèntic aniquilament total. Si per contra llancem un atac immediat, total i coordinat sobre totes les seues pistes i les seues bases els enxamparíem amb els pantalons baixats! —la seua cara s’il·lumina com si se sorprengués de la seua pròpia sagacitat—. Fotre! —exclama—, els guanyem en míssils de cinc a un!
El president esgrimeix un parell d’excuses protocol·làries. Turgidson les rebat ràpidament i prossegueix, cada vegada més entusiasmat amb la seua idea:
—Senyor president, ens acostem ràpidament al moment de la veritat. És necessari triar entre dos paisatges de postguerra, certament lamentables però clarament distingibles. Un on moren vint milions de persones, i un altre on moren cent cinquanta milions. No estic dient que no ens embrutarem les mans, però sí que li dic que no moriran més de deu o vint milions de persones, no més, depenent de la sort que tinguem —i dient açò, Turgidson fa una ràpida oscil·lació amb la mà, arqueja una cella i mastega ansiosament el seu xiclet esperant la decisió del president.

En el seu llibre La saviesa dels psicòpates, Kevin Dutton planteja a un d’ells, a qui anomena Joe, aquest dilema:
—Un cirurgià de trasplantaments té cinc pacients. Cada un d’ells necessita un òrgan diferent i morirà si no l’aconsegueix. Desgraciadament, no n’hi ha cap de disponible. Un paio jove i sa acudeix a la consulta del cirurgià per a una revisió rutinària, i el metge descobreix que els seus òrgans són compatibles amb els seus cinc pacients. Descobreix també que, si el jove desapareix, ningú no podria sospitar d’ell. Tindria dret aquest cirurgià de matar el jove per a salvar els seus cinc pacients?
Joe no dubta en la seua resposta:
—Si jo fóra el metge, no m’ho pensaria ni un segon. Cinc pel preu d’un. Cinc bones notícies i en canvi una sola de dolenta. És un bon tracte, no?
Amb aquest exemple Dutton tracta de demostrar que els psicòpates «calculen les emocions mitjançant números». És una de les conductes psicopàtiques que va desgranant al llarg del seu llibre, un compendi de tot el que s’ha especulat fins ara sobre el tema. Totes giren entorn de la mentida, la manipulació, la insensibilitat i l’arrogància. I en un altre punt, Dutton afig el que opina Joseph Newman, professor de psicologia en Wisconsin: «La combinació de baixa aversió al risc i la manca de culpabilitat o remordiments, els dos pilars fonamentals de la psicopatia, poden conduir, depenent de les circumstàncies, a una carrera d’èxit, siga en el delicte o en els negocis. De vegades en les dues coses».

Seguir llegint Herois de l’apocalipsi

Share

Ara et diré la veritat

La vella dita «riu bé qui riu darrer» comença a no ser certa. En una societat tan accelerada, si un espera massa corre el risc de no tindre res de què riure o d’haver de riure sol, que és una cosa molt trista. La consigna ara és que cal riure com més aviat millor. Amb la història passa igual. La història l’escrivien els vencedors, en pugna amb els perdedors, amb una certa paciència i perseverança. Ara les coses han canviat. S’hi veu en el descrèdit del periodisme. Abans els periodistes eren, o simulaven ser, simples testimonis dels fets, i s’abstenien d’interpretar-los o, si més no, que s’hi notara. Això pertocava a altres i tot anava per ordre. La premsa feia les rajoles i els historiadors construïen el relat legitimador sota el qual s’aixopluga el poder. Ara no. No hi ha temps per a tanta parsimònia. Els periodistes estan suplantant els historiadors, el periodisme està ja molt lluny de l’objectivitat que reclama i ja no és que haja esdevingut opinió: vol ser axioma. Amb la resta d’activitats que intervenen en la construcció del relat hegemònic passa una cosa pareguda, començant pel cine.

D’un temps ençà la indústria cinematogràfica sembla obsessionada a fer pel·lícules basades en fets reals. O això diuen que són. Davall aquest epígraf (i altres com «biopic» o «fets històrics») s’han rodat centenars d’històries en les últimes dues dècades, probablement més que en els cent anys anteriors. Mai no falten obres d’aquest gènere entre les nominades als Oscar a la millor pel·lícula. En 2014 va haver-hi fins a sis entre nou que pertanyien a aquesta categoria. I el ben curiós és que, quan un les veu, té la impressió que el que se’ns conta és increïble, que és irreal. L’avís que precedeix els títols de crèdit hauria de dir més aviat «basada en fets extraordinaris». Perquè el cas és que hi ha pel·lícules que es presenten com de ficció, que conten històries d’una aparença molt més real que les que conten les que declaren basar-se en la realitat.

Seguir llegint Ara et diré la veritat

Share

El món i la vida

«El món i la vida són u.»
Ludwig Wittgenstein
Tractatus logico-philosophicus, 5.621

En 1959 un jove cineasta francés es va fixar en una jove que volia ser actriu i li va proposar de fer un paper secundari en la pel·lícula que estava a punt de rodar. Casualment, el guió requeria que ella es despullara. Despullar les actrius és una mania que solen tindre els directors de cine. Perquè aquest és el seu poder, per simple luxúria o perquè busquen la seua Galatea com pigmalions impacients. Normalment ho aconsegueixen, però en aquesta ocasió ella va dir no, i el jove director va haver d’assajar altres vies de seducció més costoses i retorçudes. Un any després estaven fent una pel·lícula en què ella era la protagonista absoluta. Ho seria en tres pel·lícules seguides, i durant el rodatge de la segona es van casar. Ella era una xicota ingènua, vitalista i sentimental, que tot just tenia vint anys i una formació escassa. Ell era un tipus d’aparença freda i desdenyosa, un intel·lectual espés deu anys major que ella. Eren completament diferents, tenien molt a oferir-se.

De seguida van començar a rodar la tercera. En l’anterior, l’actriu protagonitzava una jove despreocupada, alegre i enamorada. En aquesta, una xicota insatisfeta que vol ser actriu. S’anomena Nana, com la protagonista de la novel·la de Zola, i vol abandonar el seu company perquè s’hi sent menyspreada. «M’enfureix estar enamorada de tu. Sempre he de suplicar-te», li diu. «Parlant potser tot podria tornar a començar, però com més es parla menys signifiquen les paraules», afig. En aquest primer pla, Nana ens gira l’esquena. Aparentment li parla a un actor que està fora de camp, però l’espill del bar col·loca el seu reflex desenfocat enfront de la càmera, darrere de la qual hi és el director, de forma que sembla que és a ell a qui es dirigeix. Una mica més endavant, en aquest mateix lloc apareixerà el cartell de l’anterior pel·lícula que van fer junts, on podrem llegir els seus noms. L’esforç per diluir les fronteres entre la ficció i la realitat es farà present al llarg de tot el metratge.

Seguir llegint El món i la vida

Share

Maniobres al camerino

La seqüència no ha de ser necessàriament aquesta, però anem a imaginar que la primera cosa que crida l’atenció del lector, independentment de quin és el seu sexe, són les generoses extremitats d’aquestes tres dames, que imagina generoses en la seua totalitat (no faltarà qui es fixe primer en els barrets, perquè hi ha gent per a tot). Els seus ulls pujaran després a escrutar els tres rostres resplendents i farà una breu anàlisi psicològica, per dir-ho d’alguna manera. Empés per una força irresistible baixarà una altra vegada la vista a les cuixes i, sense poder evitar-ho, repetirà aquest moviment pendular unes quantes vegades. Només després d’explorar a fons els elements lúbrics de la imatge es lliurarà a buscar altres detalls. L’aficionat als barrets es fixarà en la pandereta que pareix haver-hi a la dreta, però la majoria pararà esment en el fet que les xiques estan llegint alguna cosa que, si la jutgem per l’amplària dels somriures, ha de ser per a pixar-se de riure, així que, finalment, intentarà llegir els titulars.

war-girlsWEB

La xica de l’esquerra de la foto sosté el Daily Express, que informa: «Boulogne bombardejada de nou». Per la seua banda, l’Evening Estandard, en mans de la rossa, diu que «els invasors van a la desbandada després de la més gran derrota nazi». I la xicota de la dreta sosté una revista que s’anomena «La guerra», que duu en la portada una imatge de devastació i en la contraportada quatre aviadors de la RAF, que llueixen els seus heroics dentats, fotografiats en un contrapicat glorificador. En aquest moment, mentre el lector detallista s’entreté endevinant de quin teixit estan fets els volants d’una de les faldilles, la resta de nosaltres descobreix que l’obscenitat de la foto no rau precisament en les cames.

Seguir llegint Maniobres al camerino

Share