El terròs al seu laberint

Convé recordar en els temps que corren que, a pesar de l’aventurerisme d’alguns dels seus dirigents, els Estats Units eren un país majoritàriament aïllacionista fins a la II Guerra Mundial i en certa manera encara ho són. Volien fer-se rics, crear mercats, vendre excedents, però ni de conya convertir-se en els amos del món, tan complicat que és això i la de responsabilitats que comporta. Però una cosa mena a l’altra: arriba un punt en què el capital no s’obri pas si no és enfilat en un tanc. Així que van anar assumint a poc a poc el seu paper imperial amb desgana i una malaptesa manifesta. Per a tapar-la van crear una precària litúrgia civilitzadora que a penes ha aconseguit dissimular la profunda grosseria dels seus actes. Com tots sabem a hores d’ara, si els EUA es claven en algun embolic és perquè estan entestats a escampar la democràcia per tot el planeta, això ho resumeix tot. Si pel camí cal finançar grups terroristes, organitzar colps d’estat o primaveres de colors, s’hi fa, i si hi ha uns quants morts, estats fallits o desastres mediambientals, què hi farem.

Durant més de setanta anys, pel cap baix, EUA ha estat fent esforços per a dissimular la seua mala folla, creant una imatgeria farcida de tipus jovials, generosos, sacrificats i, sobretot, molt educats. I de sobte apareix un pinxo de sèrie B, li donen el paper protagonista amb procediments rigorosament democràtics i ací els tens tots, afanyant-se a aguantar la tramoia. Què ha passat? Per què aquest és tan diferent dels seus predecessors, tan diferent del tipus que volia cobrir el cel de míssils, o d’aquell que finançava els contrarevolucionaris nicaragüencs amb cocaïna, o d’aquell altre que tocava el saxòfon i deixava que li’l tocaren les becàries mentre Palestina cremava i deixava sense medecines els hospitals de Bagdad, o del paio que va aplanar Iraq buscant unes armes que sabia que no existien, o de la paia que es corria mentre a Gaddafi li estacaven un pal en el cul, o d’aquell altre que no va tancar Guantánamo i ens va entregar a tots a la NSA? Per què la política migratòria, mediambiental i econòmica de Trump (la que diu que aplicarà) és tan diferent de la que tots aquests i la mateixa Unió Europea —ja que hi som— van practicant des de fa dècades?

Seguir llegint El terròs al seu laberint

Share

Capvespre

Després d’una setmana llarga de tempestes, cels grisos i dies curts i foscos, ixes a la terrassa a donar menjar al gat i et trobes de sobte amb un cel ras, una atmosfera serena i un sol tebi i daurat que t’assenten com un valium 10 dissolt en una copa de Valbuena. No són de Vega Sicilia, són de Requena, però el parell de copes de vi sí que te les has pres durant el dinar. I et dius mentre acaricies el cap del mixet: «És que no és gràcies a aquestes engrunes de benestar que vivim i la raó per la qual vivim? I és una cosa tan assequible! Què collons estic fent cada dia des que em van parir? Per a què tantes angoixes, per a què tantes presses?»… I mentre mires el quadro de Dante Gabriel Rossetti en què s’ha convertit el carrer a l’hora de la migdiada dominical, aquest benestar, aquesta pau, aquest instant d’eternitat es va convertint lentament en odi i fúria cap als que espenten, cap als que estiren, cap als que abriven, cap als que xafen sense misericòrdia el pedal de l’accelerador.

pasmatweb

A més, aquests dies, coses de la vida, penses sovint en la mort. De bell nou. Quan eres jove la imaginaves com una adversària romàntica a qui arribaves a creure que podies véncer. Portaves nugat al braç el mocador de la vida. Quan vas tindre clar que no, que mai no guanyaries el torneig, la mort va esdevindre una obsessió que et perseguia nit i dia, un pensament morbós que de tant en tant et sotragava amb la intuïció sobtada que això algun dia succeiria de veritat i tota la resta deixaria de succeir. Després et vas fer a la idea, si fa no fa. Vas començar a conviure amb ella, vas aprendre a fer-ho, i a partir de llavors vas aconseguir oblidar-la, si més no a estones. Ella també pareixia haver-se oblidat de tu. Però a mesura que passen els anys, torna a freqüentar-te més fanfarrona que mai. Amics que moren, familiars que emmalalteixen, alifacs irreversibles, aprensions plausibles que de tant en tant amenacen de convertir-se en certeses… I damunt, el món, que sents que se’n va a fer la mà. Ja no el teu, que això té fins i tot les seues recompenses, sinó el de tots, i sobretot el dels teus fills, que hi van dins, joves embotits en un òmnibus escantellat que, com un vell arrogant, decrèpit i inconscient de la seua debilitat es precipita cap a l’hòstia, cap a la gran hòstia que el deixarà sense dents per moniato.

Seguir llegint Capvespre

Share

La majoria sigil·losa

A aquella legió d’éssers que durant la dictadura del victoriós general Franco no pintaven res, no deien res, no se n’eixien mai del solc i lloat siga Déu, un bon dia, oh miracle, els van encomanar una tasca colossal, ni més ni menys que la de triar els governants de la nació. Molts recordaran quina fou la primera reacció d’aquells individus timorats i silenciosos: tots deien que eren apolítics, una paraula que és un oxímoron en si mateixa. Però en les primeres eleccions van votar massivament, calladament i anònimament als hereus directes del règim que els havia menyspreat, que els havia perdonat la vida i gràcies per la propina. El terra s’estava bellugant davall dels seus peus a una velocitat que no podien assimilar, i calia parar-lo.

surantWEB

Quatre anys després, quan ja li havien trobat la manera a la seua nova missió de ciutadans, amb la mateixa patxorra van votar majoritàriament als socialistes del PSOE, a aquells que, encara llavors, els retrotreien amb les seues sigles a una guerra civil que no havien deixat de recordar amb basarda un sol dia de les seues vides. Aquella estranya i aparentment brusca maniobra responia al mateix principi; era un intent d’aturar el trontoll provocat pels fets del 23F. El que semblava canvi era immobilisme.

Seguir llegint La majoria sigil·losa

Share

L’home perdut

Fa una fila d’orfe que commou. Perfectament podria haver-se criat en un asil d’infants. Podria haver estat així. Però la nostra imaginació no té dret a ser menys generosa amb ell que amb els seus superiors, jerarques de la milícia que, de segur, descendien de vetustes i ben acreditades sagues aristocràtiques.

hp

Suposem, per tant, que el paio va nàixer al si d’una honorable família de classe mitjana, que diuen que era la més abundant en aquella època, suposem que va tindre una mare amorosa que, quan era un monyicot, li netejava els mocs, el banyava, li besava les natges i li feia pets amb la boca sobre la panxeta, que li cantava cançons de bressol primer i li llegia contes més tard, fins que a ell van començar a eixir-li pèls en les aixelles i altres parts igual d’abundoses en glàndules sudorípares i es va decantar per un altre tipus de ficcions. Suposarem que Emil Jannings, alguns anys abans de conéixer Marlene Dietrich i perdre la xaveta, li va fer memoritzar els noms dels reis i els emperadors del Sacre Imperi Romà Germànic, li va ensenyar un poc de geografia física, a fer números, a dibuixar figures geomètriques i un poc d’àlgebra.

Seguir llegint L’home perdut

Share