Herois de l’apocalipsi

Obeint les ordres del general Ripper, que ha decidit fer el que calga per a evitar que els comunistes continuen contaminant els seus fluids vitals, un esquadró de B-52 es dirigeix cap a l’URSS completament fora de control i disposats a atacar. Cada un dels avions porta un carregament nuclear equivalent a 50 megatones de TNT.
En la Sala de Guerra del Pentàgon, el general Turgidson, un compulsiu mastegador de xiclet, li exposa al president dels Estats Units el seu punt de vista sobre la situació:
—En menys de quinze minuts, els russos faran contacte per radar amb els nostres avions. Quan ho facen, s’enfilaran per les parets i contraatacaran amb tot el que tenen. Si abans no hem fet res per a suprimir la seua capacitat de contraatacar patirem un autèntic aniquilament total. Si per contra llancem un atac immediat, total i coordinat sobre totes les seues pistes i les seues bases els enxamparíem amb els pantalons baixats! —la seua cara s’il·lumina com si se sorprengués de la seua pròpia sagacitat—. Fotre! —exclama—, els guanyem en míssils de cinc a un!
El president esgrimeix un parell d’excuses protocol·làries. Turgidson les rebat ràpidament i prossegueix, cada vegada més entusiasmat amb la seua idea:
—Senyor president, ens acostem ràpidament al moment de la veritat. És necessari triar entre dos paisatges de postguerra, certament lamentables però clarament distingibles. Un on moren vint milions de persones, i un altre on moren cent cinquanta milions. No estic dient que no ens embrutarem les mans, però sí que li dic que no moriran més de deu o vint milions de persones, no més, depenent de la sort que tinguem —i dient açò, Turgidson fa una ràpida oscil·lació amb la mà, arqueja una cella i mastega ansiosament el seu xiclet esperant la decisió del president.

En el seu llibre La saviesa dels psicòpates, Kevin Dutton planteja a un d’ells, a qui anomena Joe, aquest dilema:
—Un cirurgià de trasplantaments té cinc pacients. Cada un d’ells necessita un òrgan diferent i morirà si no l’aconsegueix. Desgraciadament, no n’hi ha cap de disponible. Un paio jove i sa acudeix a la consulta del cirurgià per a una revisió rutinària, i el metge descobreix que els seus òrgans són compatibles amb els seus cinc pacients. Descobreix també que, si el jove desapareix, ningú no podria sospitar d’ell. Tindria dret aquest cirurgià de matar el jove per a salvar els seus cinc pacients?
Joe no dubta en la seua resposta:
—Si jo fóra el metge, no m’ho pensaria ni un segon. Cinc pel preu d’un. Cinc bones notícies i en canvi una sola de dolenta. És un bon tracte, no?
Amb aquest exemple Dutton tracta de demostrar que els psicòpates «calculen les emocions mitjançant números». És una de les conductes psicopàtiques que va desgranant al llarg del seu llibre, un compendi de tot el que s’ha especulat fins ara sobre el tema. Totes giren entorn de la mentida, la manipulació, la insensibilitat i l’arrogància. I en un altre punt, Dutton afig el que opina Joseph Newman, professor de psicologia en Wisconsin: «La combinació de baixa aversió al risc i la manca de culpabilitat o remordiments, els dos pilars fonamentals de la psicopatia, poden conduir, depenent de les circumstàncies, a una carrera d’èxit, siga en el delicte o en els negocis. De vegades en les dues coses».

Seguir llegint Herois de l’apocalipsi

Share

El regne de Logomàquia

Els cada vegada més extensos espais de la informació van atibacats d’arengues que, si es transformaren de sobte en fets, incendiarien el planeta de colp i volta, com si fóra un misto. Les mal anomenades tertúlies, els blogs, els fòrums i les columnes periodístiques adornen amb el seu verb rebel i la seua ideologia suposadament subversiva un flux de notícies convenientment controlat per instàncies que passen inadvertides. És un extremisme que, a banda de servir de camuflatge a la manipulació de les notícies, constitueix l’equívoca i aparatosa façana d’una docilitat i un entreguisme que s’acendra en la por i en la impotència. Aquestes proclames són com aquells exabruptes que en temps de foscor s’emetien només intramurs de la llar, o com els gasos que un expulsava en la intimitat de l’alcova i dels quals no quedava cap registre històric. Ara, escudats en un fals anonimat, els amollem als quatre vents donant-li a la tecla intro. Els altres amollen els seus i tots ens hi fem els sords.

boxWEB

Fer política ha acabat per significar parlar de política i poca cosa més. Vivim en una missa permanent, interpretant una litúrgia revolucionària eminentment retòrica, siga visual o verbal. Les seccions tradicionals de la premsa de paper han estat desbordades en passar als mitjans digitals per un discurs polític d’una superficialitat esbalaïdora, basat en la xafarderia, en el rumor, en la xicoteta peça d’actualitat, sempre efímera, en una espècie de crònica del cor de nines que parlen. Pensament previsible, simple, precipitat i fragmentari, punts de vista inamovibles, romanços prefabricats i absència d’arguments. I amb tot aquest enfitament, després de cada convocatòria electoral, quan passen els primers moments d’eufòria, a poc a poc ens adonem (hi ha a qui li calen trenta anys) que el que és realment important no es mou, que tota aquesta verborrea pretesament transformadora amaga una estratègia essencialment conservadora que deixa intactes els pilars de la situació.

Seguir llegint El regne de Logomàquia

Share

De què no parlarem demà

Demà serà notícia… és una secció recurrent que mai no ha fet fortuna en els mitjans, una mala idea per diverses raons. D’una banda, perquè equival a un spoiler, el que déiem esbudellar la notícia quan parlàvem valencià. D’una altra banda —i potser això és el que la fa més incòmoda—, perquè posa de manifest el caràcter previsible de l’actualitat. De ser sinònim de «temps present», la paraula actualitat ha passat a designar, sobretot, «les coses que interessen ara, de què se’n parla ara». Es tracta d’una evolució semàntica substancial. Substitueix el present per la seua aparença. L’accepció triomfant, a més, obvia una cosa fonamental, i és que les coses no atrauen l’atenció de la gent si ningú no li les posa davant dels nassos. Això és el que fan els autodenominats mitjans de comunicació de masses (ells prescindeixen d’això de les masses, perquè lleva molt de glamur), que són alguna cosa més que mitjans, per més que s’entesten a presentar-se com uns humils missatgers.

llegintWEB

Els missatgers tenen bona premsa. Sobre ells s’ha abocat molta compassió. Matar el missatger, arremetre contra ell és un tabú tan arrelat com sospitós. Correspon a la idea que el missatger sempre és innocent, un manat, com els seus avantpassats els coloms des dels temps de Noé. És una idea a revisar, sens dubte. Si més no, abans de deixar que marxe el missatger caldria examinar la mercaderia que ens ha dut. Ens emportaríem més d’una sorpresa. Com és ben sabut, segons l’opinió d’alguna gent aprensiva els coloms són rates amb plomes que van carregades de gèrmens. Exageracions insidioses. Però sí que sembla inevitable que qui fa de mitjancer entre allò que succeeix i els que estan destinats a saber-ho, acabe decidint què mostrar i com fer-ho, o que aprofite el viatge per a portar altres coses a banda de les que declara. Fins i tot pot caure en la temptació de fabricar ell mateix el que repartirà, amb la qual cosa, d’innocent missatger res de res.

Seguir llegint De què no parlarem demà

Share

La història més gran que s’ha contat mai

L’escena és recordada i celebrada. José Isbert, alcalde de Villar del Río, pren la paraula des del balcó de l’ajuntament, davant de la plaça abarrotada. És llest i vehement, però una mica limitat d’expressió: «¡Vecinos de Villar del Río, como alcalde vuestro que soy os debo una explicación, y esa explicación que os debo os la voy a pagar!», diu i entra en bucle: «¡Y yo, como alcalde vuestro que soy os debo una explicación…!», repeteix diverses vegades. Llavors, Manolo Morán, un experimentat agent artístic que està al seu costat, l’interromp i pren la paraula: «Déjeme a mí… Yo no sé si os habréis enterado todavía de que el señor alcalde os debe una explicación», diu dirigint-se a la gentada, «pero si no os habéis enterado, aquí estoy yo para deciros que no solamente os debe eso, sino una gratitud emocionada por el respeto, entusiasmo y disciplina con que habéis acogido sus instrucciones, demostrando con ello el heroísmo sin par de este noble pueblo…». L’alcalde intenta parlar de nou i arranca amb el mateix embarbussament d’abans, però el representant d’espectacles folklòrics, amb la seua immensa barra, li torna a arrabassar la paraula. La seua retòrica és torrencial, arravatada, convençuda i convincent: «La explicación que os debe el señor alcalde es innecesaria», els venta als presents que són el poble en massa, «porque vosotros sois inteligentes y despejados, y sobre todo nobles y bravos». I després d’un enfilall d’adulacions d’aquest estil els promet, empenyorant la seua paraula d’honor, que si col·laboren i fan el que se’ls demana aviat tindran la lluna en un cabàs. L’alcalde no se sent ofés per haver estat interromput. Ben al contrari, en un moment determinat no pot refrenar el seu entusiasme: «¡Muy bien!», exclama.

emmascaratWEB

Només un dels veïns ha gosat discrepar, però el seu parlament irat no ha aconseguit fer mossa en els romanços del faranduler, perquè contenien un conte reeixit que feia que tot el que estaven fent, i també tot el que eren i al que aspiraven, tinguera sentit. Era una explicació obsequiosa, il·lusionant i prometedora, amb un final feliç d’aparença versemblant. I contra relats tan suggestius no es pot lluitar només amb la indignació. Aquest dissident sembla un salmó de mig pam intentant remuntar a bots les cascades de Niàgara. No obté cap assentiment, i en fer mutis, la seua breu intervenció és despatxada per l’alcalde amb un argument ad hominem, desqualificador però generós i condescendent: «No hay que hacer caso del bueno de don Luís, que ya sabéis que se enfada por todo». I per si a algú li havia quedat cap dubte, l’enredador que té al costat afegeix: «¡Y a quien yo convenceré, con cuatro palabras, de que está completamente equivocado!». És a dir, que si tu, el de la boina, t’has cregut el que acaba de dir aquest paio, també vas errat. L’escena acaba amb víctors i un suport general als plans de les autoritats, fins i tot per part dels qui no han entés res, que, si es jutja per les expressions, en són un bon grapat. Però l’entusiasme de l’orador, el prestigi que li confereix estar en el balcó, i l’embriagadora sensació que senten els de la plaça pel sol fet de ser-ne molts, dissipen qualsevol dubte, converteixen la ignorància en certesa.

Seguir llegint La història més gran que s’ha contat mai

Share

Maniobres al camerino

La seqüència no ha de ser necessàriament aquesta, però anem a imaginar que la primera cosa que crida l’atenció del lector, independentment de quin és el seu sexe, són les generoses extremitats d’aquestes tres dames, que imagina generoses en la seua totalitat (no faltarà qui es fixe primer en els barrets, perquè hi ha gent per a tot). Els seus ulls pujaran després a escrutar els tres rostres resplendents i farà una breu anàlisi psicològica, per dir-ho d’alguna manera. Empés per una força irresistible baixarà una altra vegada la vista a les cuixes i, sense poder evitar-ho, repetirà aquest moviment pendular unes quantes vegades. Només després d’explorar a fons els elements lúbrics de la imatge es lliurarà a buscar altres detalls. L’aficionat als barrets es fixarà en la pandereta que pareix haver-hi a la dreta, però la majoria pararà esment en el fet que les xiques estan llegint alguna cosa que, si la jutgem per l’amplària dels somriures, ha de ser per a pixar-se de riure, així que, finalment, intentarà llegir els titulars.

war-girlsWEB

La xica de l’esquerra de la foto sosté el Daily Express, que informa: «Boulogne bombardejada de nou». Per la seua banda, l’Evening Estandard, en mans de la rossa, diu que «els invasors van a la desbandada després de la més gran derrota nazi». I la xicota de la dreta sosté una revista que s’anomena «La guerra», que duu en la portada una imatge de devastació i en la contraportada quatre aviadors de la RAF, que llueixen els seus heroics dentats, fotografiats en un contrapicat glorificador. En aquest moment, mentre el lector detallista s’entreté endevinant de quin teixit estan fets els volants d’una de les faldilles, la resta de nosaltres descobreix que l’obscenitat de la foto no rau precisament en les cames.

Seguir llegint Maniobres al camerino

Share