Tango

Hi ha dies que acaben malament. No ha passat res de mal, però acaben malament. Perquè te’n vas al llit amb la convicció que res no ha canviat ni canviarà. Un es passa la vida combatent aquesta afició a posar-ho tot en el mateix sac, tan injusta, tan reaccionària, amb què tantes coses s’intenten justificar, i al remat un acaba sucumbint a la temptació. O a l’evidència. O al cansament. Subscrivint un tango. Però és que tens davant a algú que t’està repetint la mateixa cosa per enèsima vegada, i saps que tu també et repeteixes cada dia més. I aquests periòdics que han vingut a substituir els vells —estaves fullejant-ne un— estan envellint a ulls veients. I aquests articulistes que arribaren en forma de falca roja, com la del quadro de El Lissitzky, han acabat traçant cercles entorn dels seus respectius eixos, fent el mateix que aquells intel·lectuals de sénia als quals havien de desallotjar. I en aquests polítics que deien ser nous albires el germen del que els altres van acabar sent, veus això que els sustenta a tots substituint-se a si mateix.

Per alguna raó, hi ha dies en què te’n recordes d’aquell amic que poc abans de morir va exclamar: «Açò és una estafa», i per la manera com ho digué vas saber de seguida que no es referia a la crisi, encara que llavors ja havíeu comentat molt que la crisi era això, una estafa, veges tu quin descobriment. O d’aquell que et va dir, mentre et donava la mà per última vegada i ho sabia, que «no sabia si havia valgut la pena», i llavors encara no hi havia crisi o no sabíem que n’hi havia. O d’aquell altre —ja en dus uns quants— que davant de la imminència del seu últim viatge, va passar els seus últims dies contraprogramant-li a la mort una excursió a Corfú, on ell creia que estava el principi de tot, amb aquells amics que sabia que mai no tornaria a veure. No volia anar enlloc, volia tornar. I veus tots els que encara campegen, cada u pel seu costat, creient que se salvaran sols, i saps que no, estàs convençut que un dia es despertaran i alguna cosa que ara no volen veure ja no estarà allí per a poder ser ignorada, i aquesta absència els haurà espolsat l’ofuscació, i se sentiran tan desolats com tu et sents de vegades. O no, perquè mentre el temps ens mata, nosaltres diem que matem el temps, i a més d’un la mort l’agafarà així.

Seguir llegint Tango

Share

La incompetència contumaç

En Històries del futur (1941), Robert A. Heinlein fa dir a Lazarus Long, el protagonista d’alguns dels seus contes: «Has atribuït a la vilesa condicions que deriven simplement de l’estupiditat», i allí va quedar la frase. Naturalment, la idea no era nova. Costa de creure que algun presocràtic no l’enunciara ja d’alguna manera abans que Crist muntara en burro. Però, per citar algun il·lustre predecessor, podríem mencionar Shakespeare: «Per tant, parleu com a ignorant o, si en sabeu més, amb el coneixement enterbolit per la malícia» (Mesura per mesura, III.1). El cas és que Heinlein la va introduir en el cercle que formen els escriptors de ciència-ficció, els científics i els cientistes, un univers bigarrat sotmés a una forta retroalimentació. D’aquesta manera, la idea va anar pegant voltes i polint-se com un cudol. En els anys 80, un cert Robert J. Hanlon la va reformular: «Mai no atribuïsques a la malícia el que es pot explicar adequadament per l’estupidesa», i Arthur Bloch, el de La llei de Murphy, la va incloure tal qual en la seua segona recopilació d’aforismes.

Curiosament, un cert Bill Clark, que ara és cuiner en Ontario, n’ha reivindicat recentment l’autoria. Assegura haver inclòs la frase en un conte de joventut, de ciència-ficció, naturalment, publicat en els 70 en una revista minoritària de la qual ningú no conserva cap exemplar. Però arriba tard, perquè en 1994, un altre il·lustre desconegut anomenat també Clark, J. Porter Clark, que segons sembla treballava per a la NASA, la va fer servir a la seua manera en un simple post d’un grup d’Usenet: «La ignorància suficientment avançada és indistingible de la malícia», va dir, i, capritxos de la fama, l’aforisme va passar a anomenar-se «Llei de Clark». Però qui la va fer de veres famosa va ser Jeffrey Finckenor, científic també al servei de la NASA, que en 2008 va reproduir la citació, millorant-la substancialment i qui sap si involuntàriament, per a justificar la seua decisió d’abandonar l’agència espacial per discrepàncies amb els directors del projecte en què treballava infructuosament des de feia temps: «La incompetència prou avançada és indistingible de la malícia», va dir. Era la seua conclusió després d’afirmar que «en els nivells més alts, pareix que existeix la creença que hom pot manar sobre la realitat, seguida per la negativa a acceptar qualsevol informació que vaja en contra d’aquest mandat». I això últim és més interessant, fins i tot, que la famosa màxima que va modificar en citar-la.

Seguir llegint La incompetència contumaç

Share

Culpables

Segurament, en tota la història de la humanitat no hi ha hagut un invent tan pervers com el del pecat original. Potser és la gesta cultural més extraordinària, rendible i determinant que hi ha hagut mai. Això de convéncer-nos que naixem ja culpables és una obra mestra de l’enginyeria ideològica. Bona part de la nostra cultura es fonamenta en aquesta argúcia. La identitat europea té unes arrels cristianes? I tant que sí. I han penetrat fins a les capes més profundes del seu teixit racional. Ens sentim en deute permanent amb el món, i sentim la necessitat de netejar la nostra ànima cada dia, com fem amb el vàter. La propina que donem de tant en tant en els semàfors substitueix el pal de fregar i el lleixiu, però res no és tan eficaç com pagar regularment la nostra quota a alguna ONG. S’expia millor així, a cegues. Evita haver de prendre decisions morals, valga la redundància. Que altres s’encarreguen de donar un bon ús al meu euro, no feu que em calfe el cap.

xengabiatWEB

I de què ens sentim culpables? Del que ells vulguen. Excepte cinc milions de paisans que van al parc a tirar dacsa als coloms (o a robar-los-en, segons quin siga el seu grau de desesperació), ens passem la vida anant de casa al treball i del treball a casa, respectant les normes de trànsit i sense xafar una formiga. I al cap dels anys ens morim, la cosa no dóna per a més. Però som culpables per complicitat o per delegació. El telenotícies s’encarrega de dir-nos quin és el nostre pecat del dia i quins ens queden encara per purgar, i les diverses organitzacions benèfiques s’encarreguen d’indicar-nos les vies per a fer-ho. Tot això ens converteix en uns éssers reactius, que és una cosa ben trista. Fem el bé no perquè ens faça feliços fer-lo, no com un acte positiu, d’afirmació individual, sinó per a compensar el mal que fem col·lectivament, més exactament el mal que fan uns quants en nom de tots nosaltres i del nostre hipotètic benestar. Es pot parlar de tota una indústria de la culpa, que ens dóna l’oportunitat de recuperar la felicitat que ella mateixa s’encarrega d’arravatar-nos. A la majoria la culpa ens encaixona, ens impossibilita d’anar cap avant o cap arrere, però facilita el camí a uns pocs que no han sentit un remordiment en la seua vida.

Seguir llegint Culpables

Share