Perpetuum mobile

«El movimiento es el fundamento de la Fe en la Realidad, y al fin lo solo que con ese pretesto se mueve es el Capital, que sólo moviéndose vive, la vida de la muerte.»
(Agustín García Calvo, 37 adioses al mundo)

Hi ha força unanimitat a considerar que l’escenari actual va començar a perfilar-se al principi de la dècada dels vuitanta, quan Ronald Reagan, actuant com un d’aquells herois d’una peça que apareixien en les seues pel·lícules, es va posar a acomiadar personalment, per carta, als controladors aeris que s’havien declarat en vaga per a exigir millores en les seues condicions laborals, augment de sou, jornades més curtes i alguns drets relatius a la seua jubilació. Alhora que declarava il·legal el sindicat que havia recolzat la vaga, Reagan va ficar en la presó alguns dels seus dirigents, va enviar a casa onze mil treballadors d’una tacada —als que va imposar un vet per a tota la vida, cosa que, si més no en grau de temptativa, equivalia a matar-los de gana, a ells i a les seues famílies— i els va substituir per personal militar. El més sorprenent, grotesc i tràgic de l’assumpte és que mig planeta va aplaudir la mesura, començant per això que llavors encara podia anomenar-se proletariat i per una aleshores triomfant classe mitjana. Perquè els controladors cobraven molt, perquè eren uns privilegiats, perquè queien malament. Les conseqüències d’aquesta vilesa es van començar a veure molt aviat, i no cal explicar-les perquè són les que estem patint molts i gaudint uns pocs ara, en plena era de la crisi perpètua.

Durant tot aquest temps, no sols aquell proletariat i aquella classe mitjana que es van trencar les mans aplaudint la gesta del galant de la Casa Blanca s’han emportat tal joc d’hòsties que no hi ha qui els reconega: a la mateixa burgesia que aguantava com un Atles aquell món sobre les seues esquenes les cames li fan figa. Aquella burgesia industrial que va parir aquest sistema i que l’ha defés amb dents i ungles al llarg de dècades encara no se n’ha adonat fins a quin punt ha estat devorada per ell. Acostumats a manar, a identificar-se amb la classe dominant, a creure-s’hi part, aquells burgesos de fabriqueta, mercedes, dinar dominical en família i missa setmanal —o diària, de vegades—, que es jactaven d’arribar al despatx abans que els seus treballadors i ser els últims a marxar a casa, pareixen no adonar-se que no pinten ja una merda, que els amos del ball són els que mouen d’una banda a l’altra mercaderies arreu del món, assistits per una elit financera completament aliena al seu codi de valors —al seu i a qualsevol altre—. D’ells són les rutes marítimes, les infraestructures viàries, portuàries i aeroportuàries, i d’ells són les llimadures que els diners va deixant-se en el seu perpetu rodar per aquests canals.

Seguir llegint Perpetuum mobile

Share

Com les vaques, mirant com passen els trens

El sabó era Lagarto, el fabricaven a Sant Sebastià i servia tant per a rentar la roba com per a llavar-se les aixelles. El tabac era de producció peninsular, canària o de contraban, a triar. El paper higiènic (més conegut com a «paper de cagar») solia ser de la marca Elefante, estava fabricat per Papelera Española i el seu ús era una dura experiència diària, de les que marquen caràcter. Era com passar-se una radial pel cul. Però constituia un gran avenç respecte a la seua única altenativa, que consistia a fer servir un retall d’algun dels diaris del Movimiento, dels que encara penjaven d’un ganxo en les parets de certs excusats. Les llandes eren de cavalla, de tonyina, de clòtxines o de sardines, i podien ser de qualsevol punt de la costa, des de Huelva a la Corunya. O de qualsevol punt de l’estat, si eren de tomaca fregida, verdures o llegums, perquè a totes bandes hi havia conserveres. La mantega, això sí, solia ser d’Astúries.

botigaWEB

El xocolate més popular era de la marca La Cebra, d’inoblidable textura arenosa, fabricat a Torrent i comercialitzat en barres que volíen ser rodones. Estacat en un panellet de pa de llet era la màxima delícia a què podíen aspirar la majoria de xiquets. El sumptuós Valor, de la Vila Joiosa, el Nogueroles, de Gandia, o el més exòtic Elgorriaga, que venia de Guipúscoa, com el seu propi nom indica, per a molts eren rareses gastronòmiques. Encara que l’oli el veníen envasat des de temps inmemorials (Carbonell o La Española eren els de més anomenada), també se subministrava a granel. El recipient el posava el client i la quantitat es mesurava amb l’artefacte proveït d’èmbol i maneta que apareix a l’esquerra. Solia procedir de l’almàssera més pròxima. N’hi havia a totes les comarques, igual que molins de farina, fàbriques de llimonada i sarsa, d’embotits, de vi i licors, de dolços i galetes, de melmelades, de formatges, d’olives… I tot el que no estava elaborat, com la llet, els ous, la fruita, les creïlles o les hortalisses, solia provindre dels horts i corrals de la contornada, que n’hi havia arreu.

Seguir llegint Com les vaques, mirant com passen els trens

Share