De grat o per força

A finals de 1989 tots els nostres esquemes mentals sobre la situació geopolítica i sobre la política mateixa es van esfondrar alhora que ho feia el mur de Berlín. Només els que han viscut el món bipolaritzat del segle XX coneixen les dimensions d’aquell xoc. La nostra manera d’acarar la realitat va començar a trontollar perquè la realitat mateixa trontollava i s’evaporava tot el que en créiem saber. Van aparéixer llavors diagnòstics tan contundents com el de Francis Fukuyama: la història havia acabat. Davant del buit que s’havia creat de sobte, aqueixa afirmació es va expandir com ho fan les veritats aparentment inqüestionables. Neoliberals de totes les mides van eixir dels armaris, alguns d’ells amb gran satisfacció, i el discurs esquerrà de filiació marxista es va encongir i es va amagar en el buit de l’escala. Mentre que uns pareixien entendre-ho tot, altres pareixia que no entenien res.

murweb

Arribà el nou segle, i quan tot just havia començat, la televisió ens va oferir un espectacle més sorprenent encara per insòlit, que no per transcendent. Les Torres Bessones de Nova York s’ensorraven en directe davant dels ulls de tothom. El succés trencava un altre esquema que s’havia gravat profundament en la nostra testa: els Estats Units, el seu territori mateix, ja no era invulnerable. Els profetes van aparéixer de sobte, com si el mag haguera donat una palmellada: a partir d’aquell moment els nordamericans s’adonarien que no estaven sols en el món —ens van dir—, ara sabien que en formaven part, que estaven tan exposats com el que més, que el patiment global del planeta també era el seu i, per tant, tractarien d’evitar-lo. Era una afirmació que a penes amagava una íntima alegria, la que s’expressa a través de la dita «no hi ha mal que per bé no vinga». Molts s’ho van creure i s’ho van seguir creient durant bastant de temps, a pesar que els Estats Units no van tardar ni vint-i-quatre hores a colpejar frenèticament els seus tambors de guerra. De nou, la capacitat de comprensió de la majoria es veia sobrepassada per uns esdeveniments que pareixien anar contra tota lògica.

Seguir llegint De grat o per força

Share

«No fugiu, que som amics»

L’anècdota del cavall de Nietzsche s’ha fet famosa últimament gràcies a una pel·lícula de Béla Tarr que —paradoxes de la modernitat líquida— molt pocs han vist: el filòsof alemany, passejant per Torí, veu com maltracten un cavall, i en un gest arravatat es llança sobre l’animal i l’abraça pres d’una intensa emoció que transforma la seua vida fatalment i per sempre. L’espectador que va a veure el film, creient que hi trobarà les claus d’aquest gest que ningú no ha sabut interpretar amb certesa, es troba amb una història minimalista i reiterativa, sense a penes argument. És una xicoteta pel·lícula de cambra que pareix versar sobre la fi de l’existència, que tracta de visualitzar-la, de mostrar-nos-la. El director de la cinta, l’hongarés Béla Tarr, va dir que s’acomiadava del cine amb aquesta obra, igual que Nietzsche, segons sembla, es va acomiadar del seu seny després d’aquell incident.

La sospita d’un moment de lucidesa extrema plana sobre tots dos. Per part de Nietzsche, el sentiment d’arravatada pietat cap a l’animal va associat a l’horror que li produeix la conducta de l’ésser humà, víctima d’un profund error «cartesià» que el fa creure’s el rei de la creació. I Béla Tarr aconsegueix mostrar a l’espectador aplicat les últimes conseqüències de tot error i de tot encert. Qui és capaç de resistir l’austeritat i la reiteració que donen forma a El Cavall de Torí, obté a tall de «recompensa» el pla més aterridor —és una apreciació subjectiva, naturalment— que ha oferit mai l’art cinematogràfic. És l’últim pla. Últim de la pel·lícula i de l’existència mateixa.

pinguinsWEB

Seguir llegint «No fugiu, que som amics»

Share