El votant paradoxal

No va poder ser al setembre. Aquest blog torna a posar-se en marxa amb un retard evident respecte a la data anunciada. Ha estat per circumstàncies totalment alienes a la meua voluntat. Això segurament no té rellevància per al lector, però vull deixar constància del fet per una qüestió de punt d'honor, coses del segle passat.

Potser aquesta nova etapa no podrà tindre la mateixa continuïtat que la precedent, entre altres coses perquè tampoc m’hi mena el mateix propòsit. Així i tot ho intentaré, i mentre no deserten aniré notificant les novetats als subscriptors.

El text que segueix és un extracte de la introducció a No escapareu, el llibre que sorgeix d'aquest blog i que ja està disponible en versió electrònica ací. No tingueu dubte que si el compreu fareu una bona acció, us guanyareu una parcel·leta al cel per quatre xavos.

Salut a tothom.
Joan Dolç

Just quan em disposava a escriure aquestes línies, s’acabaven de repetir a Espanya unes eleccions després d’una legislatura fallida. Durant els sis mesos que havien transcorregut entre una convocatòria i l’altra, no havien deixat d’aflorar escàndols que demostraven que el partit governant estava replet de delinqüents que s’havien dedicat a saquejar a consciència —i sense el menor rastre d’ella— les arques públiques, fins al punt d’aparéixer mencionat en algunes actuacions judicials com a organització criminal. Era, sens dubte, una màfia que, mentre es dedicava a rampinyar, havia fet baixar dràsticament tots els índexs de benestar social i qualitat de vida de l’Estat, i a reduir fins a límits alarmants les expectatives de futur de la ciutadania.

reclamweb

No obstant això, en aquell període havia augmentat el seu nombre de votants. L’evidència que entre aquests hi havia una majoria de perjudicats pel lladronici massiu va generar un desconcert general. […] El diagnòstic unànime era que aquells votants paradoxals eren imbècils. Ho pensaven els uns i els altres, els que callaven perquè en això radicava —així ho creien— la seua gran sort, i els que no podien evitar dir-ho a falta d’altres consols perquè, aferrats a la seua lògica, no trobaven una explicació que els proporcionés la pau mental. No sembla aquesta una actitud molt més racional que la dels suposats imbècils. Ni molt productiva, intel·lectivament parlant. Des d’un punt de vista pragmàtic tampoc pareix la més hàbil. «Menteix-me: dis-me que m’estimes», li deia Joan Crawford a Sterling Hayden en Johnny Guitar. Si del que es tracta és d’obtindre l’amor dels votants, aquesta consigna hauria de figurar la primera en qualsevol manual d’estratègia política.

Seguir llegint El votant paradoxal

Share

Sí que ens representen

Els aficionats al bon cine de terror ho saben molt bé. Perquè el monstre faça por, cal no mostrar-lo. Quan ho fas comença a decebre. Convé que les dimensions dels éssers fantàstics siguen desconegudes, tant les físiques com les morals, a fi que puguen expandir-se sense límits en la imaginació de l’espectador. En els negocis i en la política s’hi dóna un correlat aparentment invers. Un dirigent és millor valorat com més velada està la seua figura. La informació que ens hi arriba ha de ser insuficient perquè puguem dir que el coneixem bé. Els equips que s’encarreguen d’elaborar la seua imatge pública treballen en aquest sentit, i les nostres ments també, perquè necessitem a tota cosa sentir-nos subjugats.

hombotWEB

Després, molt sovint, per no dir sempre, descobrim amb sospitosa estupefacció que darrere d’aquell que créiem un gran home s’amaga un moniato. «Com un individu així ha aconseguit amassar tal fortuna?», solem preguntar-nos quan cauen les màscares i veiem que qui passava per ser un gran empresari és en realitat un ceballot. «Com a algú tan deshonest l’ha pogut votar tanta gent?», exclamem escandalitzats quan descobrim que tal polític és un vulgar xoriço malparlat, a banda d’un fava, perquè no s’adonava que l’estaven gravant. L’estupefacció dóna pas a un calfred quan veiem que el xoriço en qüestió és un dirigent amb poders literalment sobrehumans, que el fan capaç de determinar el destí de milions de persones, normalment en connivència amb aquells ceballots del món dels negocis que ho tenen tot i en volen més.

Seguir llegint Sí que ens representen

Share

De cul

Ens alcem tots els matins amb un dia molt ocupat al davant, amb l’agenda ja repleta, tot i que nosaltres no n’hem escrit ni una sola línia. Els qui tenen la suposada sort de tindre un treball es fiquen en una rutina que els resulta de sobres coneguda; els altres, també. Ací no s’avorreix ningú. Un munt d’afers ens esperen. Costa de creure les coses que hem arribat a aprendre. Començàrem posant-nos nosaltres mateixos la gasolina i ara, amb el mòbil, ja fem transferències bancàries, la declaració de renda o la compra del supermercat mentre som al vàter. Potser avui mateix farem totes aquestes coses, i si no en farem altres igual d’insòlites. Mai no hem sabut fer tantes coses ni hem sabut tant sobre tantes altres. I les fem i les sabem perquè ara ja s’ha convertit en una obligació, sota pena de no poder moure’s pel món o paréixer un fava quan ens veiem enmig d’una conversa sobre el desenvolupament sostenible, el programari de codi obert, els efectes del bífidus, els usos del grafè o les òrbites irregulars de les llunes de Plutó, cosa que pot passar en qualsevol moment, perquè ara el coneixement, literalment, el regalen.

equilicontorWEB

Qui va dir per primera vegada que el saber no ocupa lloc no sabia res de tot açò. No li hauria cabut en la testa una estupidesa de tal calibre. Jaume Perich, aquell gran filòsof català injustament oblidat —totes aquestes coses imprescindibles de què ens ocupem, o que més aviat ens ocupen, no li han deixat lloc— va dir que «la religió serveix per a ajudar-nos a resoldre una sèrie de problemes que no tindríem si no existís la religió». Canviem la paraula religió per «tecnologia», «administració» o, fins i tot, «vida quotidiana», i veurem que la cosa no varia molt. Som experts a solucionar problemes relatius a coses que no existirien si no existiren aquestes coses. Som doctes en moltes coses de les quals mai no ens qüestionem la utilitat. I val més així, perquè si la suposada saviesa actual clarejara i deixés entreveure l’enorme ignorància que oculta, els cabells se’ns farien blancs de sobte. La nostra vida ja està escrita, però no pel destí ni per cap voluntat sobrenatural, sinó pels paios que organitzen tot açò, se suposa que per a traure’n profit, encara que és factible qualsevol altra hipòtesi. Una de tantes és que ells tampoc no saben per què fan que fem tot el que fem, un supòsit que converteix el món en un manicomi sense govern, amb tots nosaltres dins i les portes segellades per l’àngel exterminador de Buñuel.

Seguir llegint De cul

Share

No és el mateix

La ja tradicional cimera sobre el canvi climàtic, quasi tan tradicional com les festes de Nadal, se celebra aquesta vegada a París, com abans a Estocolm, a Ginebra, a Rio de Janeiro, a Berlín, a Kyoto, a Johannesburg, a Bali, a Copenhaguen, a Cancun o a Durban, i demà potser a Disneyland. Sempre amb uns resultats irrisoris respecte a les intencions declarades. Els mitjans comencen a informar, i un ridícul i reiteratiu transcendentalisme s’apodera dels titulars. Les declaracions no s’hi queden enrere: «Ni més ni menys que 150 líders d’estats i governs, i milers de delegats de tot el món [que ningú no sap ben bé qui són] tractaran sobre el futur del nostre planeta… de les decisions que es prenguen dependran els destins de milions de persones». Són les paraules més o menys textuals del president amfitrió d’enguany. Sembla que ja s’ho estan prenent seriosament. Algú s’ho creu? De veritat creiem que ens salvaran els mateixos que representen les grans corporacions contaminants, la indústria monopolista de l’alimentació, la indústria automobilística, els fabricants d’armes, les indústries energètiques que, ací i ara, per exemple, posen imposts al sol?

NATWEB

Tots aquests paladins no es reuneixen per a detindre cap procés en curs, tan sols volen renovar el marc legal de les seues activitats habituals. I, si de cas, veure si troben noves oportunitats de fer caixa, perquè l’Apocalipsi també és rendible: mentre hi ha vida hi ha negoci, i els venedors de trompetes esperen ansiosament el moment. Dir, com han dit en aquesta ocasió, que l’objectiu és que la temperatura del planeta augmente només un grau i mig al llarg d’aquest segle, significa que l’altre grau que falta per a l’anunciat desastre el deixen per a una mica més tard, per al segle que ve potser, però en cap cas significa que renuncien a fer-la pujar. Com a màxim, s’avenen a retardar els efectes del seu pillatge intensiu, però no a evitar-los. Diuen que estan ací per a això, però és mentida. I tampoc no és cert que alguna volta no van creure en el canvi climàtic. Creure-s’ho s’ho han cregut sempre, independentment del que han dit els apòstols del negacionisme, que de manera tan servicial i interessada els han fet i els fan de pantalla. S’ho han cregut i s’ho creuen però tant se’ls dóna. Ja els va bé que nosaltres pensem que si no fan prou per a evitar-lo, és perquè no s’ho creuen i no perquè no els dóna la gana, perquè això darrer és més difícil d’explicar. No és el mateix paréixer cec que fill de puta.

Seguir llegint No és el mateix

Share

La gran il·lusió

Hi ha alguna cosa estranyament familiar en la foto d’aquest senyor d’aires germànics i el lacai agraït que posa cautament la mà sobre l’esquena complaguda del seu amo. Si el del cap descobert en senyal de respecte fos de trets hel·lènics, creuríem estar davant d’un retrat de fa poc. És una llàstima que l’art de la fotografia es descobrís tan tard, perquè altrament ara tindríem davant nostre una col·lecció d’imatges summament semblants, que podríem ordenar cronològicament, i no caldria esforçar-se molt a explicar que l’estafa de què som víctimes ara mateix és més vella que el cagar. I vostés perdonen l’expressió, però és que vivim en un temps que invita a la grolleria i de vegades és difícil resistir-se a fer-ne ús.

senyor-i-lacai

Algú hagué de ser i fou Constantí I el Gran. Quan, pels volts de l’any 300 tractava de sargir els descosits d’un Imperi Romà que s’esfilagarsava sense remei, va copsar la conveniència de tindre només un déu i va obrir les portes de l’Estat al cristianisme. Es van obrir llavors uns vasos comunicants entre religió i política que anaven a marcar la direcció de la història. Sense deixar de ser supranacional, l’Església es va dotar d’unes estructures cada vegada més jerarquitzades i, finalment, d’un estat propi —diversos, al llarg dels segles—, que ja és mèrit: riu-te’n tu del misteri de la Santíssima Trinitat. I l’Estat, per la seua banda, es va anar dotant d’un corpus ideològic que res tenia a envejar a les sagrades escriptures, entre altres coses perquè estava fet a la seua imatge i semblança.

Seguir llegint La gran il·lusió

Share

Festes de precepte

El discurs polític s’alimenta de tòpics perquè pareixen veritats universals, o mentides universalment acceptades, tant se val: el que importa és la universalitat, que és on se suposa que hi ha vots a manta, i les anomenades festes populars són un autèntic magatzem de llocs comuns. Segons un dels més celebrats pels aspirants a governar-nos o pels que ja estan passant per aquest tràngol, «les festes tradicionals són un lloc de trobada». L’afirmació va entre cometes perquè és citació literal.

bou-excavadora

Per a dir això cal portar uns grans aclucalls, també coneguts com a ulleres d’haca. Potser les festes siguen «un lloc de trobada» per al grupet que apareix en aquesta foto, posem per cas, i encara caldria esbrinar si molts dels qui aguaiten pels balcons han eixit a disfrutar del sarau o a preguntar quan s’acaba, però, què passa amb tots els altres? Què hi ha dels qui estan amagats esperant que escampe, o dels qui han pegat a fugir? Què hi ha del vell que està darrere d’una persiana a punt d’anar-se’n a sopar amb sant Pere amb la trista convicció que l’última cosa que s’emportarà d’aquest món és el mugit d’un bou desorientat que li pregunta l’hora a una excavadora enmig d’un rebombori? El menú és variat: també podria tractar-se d’una saeta agònica acompanyada de sinistres tocs de tambor, del guirigall kitsch d’una fira d’atraccions ambulant o —maleïts siguen pels segles dels segles— d’un xundaxunda discotequer a les quatre del matí i el que et rondaré morena. O tot combinat.

Seguir llegint Festes de precepte

Share