Un país sense espills

Dames de l’aristocràcia, consorts de militar faixat, femelles de jerarca de canya alta, totes emparades per la bandera i protegides per un dens tapís patriòtic, els peus calents gràcies a una gruixuda catifa de saló palatí amb motius florals d’acant, embolicades en suaus pells camforades, molta permanent ondulada, laca, plis i algun postís, empalustrades amb Bella Aurora i perfumades amb Myrurgia, les boquetes pintades amb Milady, fermament encotillades i aposentades sobre unes butaques cardenalícies de vellut amb flocs i un poc de corcó en les potes, guarnides amb joies comprades a bon preu en el Mont de Pietat, i flanquejades per dos ramells de flors que emmarquen la seua bellesa i la seua gentilesa. És la mesa petitòria del dia de la bandereta, una de les moltes trampes per a transeünts confiats amb què els carrers apareixien sembrats cada any, un dia indeterminat d’octubre, de manera ininterrompuda durant el llarg trajecte franquista i més enllà.

mesaWEB

Era una època en què la realitat prenia formes fàcilment identificables. Hi havia pocs equívocs respecte a qui era cada u i quina era la funció de cada cosa. En aquesta foto es veu, fins i tot, allò que no hi és. Per exemple, l’assistent que sol ocupar la cadireta de casino que hi ha a la dreta, un recluta, probablement, que s’ha apartat per a no fer malbé la instantània amb la seua presència, o que ha anat a la cafeteria del costat per unes pastetes i uns cafés amb llet per a les senyores. Ningú no dubtaria que es tracta d’Espanya, cada detall ho certifica. És una estampa costumista de la postguerra, un document social. Però si ens digueren que es tracta d’un fotograma d’una pel·lícula de Luís Lucia, i que la senyora del barret mira cap al costat per on ve Albert Closas amb el seu bigotet retallat i cinc adhesius en la solapa, potser també ens ho creuríem.

Seguir llegint Un país sense espills

Share