Prestigis marcits i armaris mal tancats

Franz Kafka i José Echegaray no eren de la mateixa generació, però sí que van arribar a ser contemporanis. Probablement el lector s’estiga preguntant qui és Echegaray, però si ens traslladàrem a 1904, any en què li van donar el premi Nobel de Literatura, veuríem com la gent el reconeixia pels carrers de Madrid, mentre Kafka, de qui avui tothom ha sentit parlar, arrossegava anònimament la seua magra ombra pels carrers de Praga. Echegaray va publicar en vida tot el que es va proposar, des de tractats de matemàtiques a literatura passada de data, segons el parer de molts dels seus contemporanis. I el seu nobel, compartit amb el francés Frédéric Mistral —que escrivia en occità—, va ser avalat pel govern espanyol —del que ell mateix havia format part en diverses ocasions—, diuen que per a impedir que li’l donaren al català Àngel Guimerà, vés a saber.

kafka2WEB

Kafka fou un trist funcionari tota la seua curta vida, i a penes va publicar uns pocs relats abans de dinyar-la. Ho feu tan sols sis anys després que l’espanyol. El de Praga va morir amb 40 anys i l’altre amb 86, més del doble. Kafka no fou ningú en vida, segons el concepte que de ser o no ser té el món, i, segons aquest mateix criteri, Echegaray fou algú. Avui, en el registre de l’ISBN apareixen 589 llibres de o sobre Kafka, mentre que d’Echegaray en surten tan sols 33, majorment en repositoris acadèmics digitals. Ja que hi som, de Frédéric Mistral hi apareixen referenciades 34 obres i d’Àngel Guimerà 88. Si a Echegaray se’l recorda per alguna cosa, i amb comprensible nostàlgia, és per haver estat elegit per a figurar en l’última edició dels bitllets de mil pessetes, decisió coherent, perquè fou diverses vegades ministre d’hisenda, però tota una premonició de la decadència d’aquella moneda, i una mostra eloqüent de la cultura política —o de la política cultural— que hi havia darrere.

Seguir llegint Prestigis marcits i armaris mal tancats

Share

L’home perdut

Fa una fila d’orfe que commou. Perfectament podria haver-se criat en un asil d’infants. Podria haver estat així. Però la nostra imaginació no té dret a ser menys generosa amb ell que amb els seus superiors, jerarques de la milícia que, de segur, descendien de vetustes i ben acreditades sagues aristocràtiques.

hp

Suposem, per tant, que el paio va nàixer al si d’una honorable família de classe mitjana, que diuen que era la més abundant en aquella època, suposem que va tindre una mare amorosa que, quan era un monyicot, li netejava els mocs, el banyava, li besava les natges i li feia pets amb la boca sobre la panxeta, que li cantava cançons de bressol primer i li llegia contes més tard, fins que a ell van començar a eixir-li pèls en les aixelles i altres parts igual d’abundoses en glàndules sudorípares i es va decantar per un altre tipus de ficcions. Suposarem que Emil Jannings, alguns anys abans de conéixer Marlene Dietrich i perdre la xaveta, li va fer memoritzar els noms dels reis i els emperadors del Sacre Imperi Romà Germànic, li va ensenyar un poc de geografia física, a fer números, a dibuixar figures geomètriques i un poc d’àlgebra.

Seguir llegint L’home perdut

Share