Tarquim

(Segueix, més o menys, el fil de l’article anterior)

Cada ésser humà és en essència un tub digestiu assistit per diversos òrgans i glàndules secretores que converteix tot el que ingereix en excrements. I en una energia amb la qual sovint no sap què fer. La humanitat, en conjunt, no actua de manera diferent. Entre tots creem un immens organisme hologràfic que té com a finalitat devorar tot el que se’ns posa per davant, i en la nostra voracitat, un dia vam començar a menjar tarquim. Això va ser quan la indústria va començar a fer servir el carbó de manera massiva a principis del segle XIX, i sobretot quan es va obrir el primer pou petrolífer (Pennsilvània, 1859). D’ací vam passar al gas, que és, en poques paraules, l’últim pet del Mesozoic. Cuinem, ens escalfem i fem marxar les indústries high tech amb flatulències de dinosaure.

cotxesweb

Des de llavors no hem parat de buscar hidrocarburs en el subsòl com els porcs busquen trufes, i per a descolgar-les no hem dubtat a destrossar el bosc. La veritat és que ens ho hem passat bé. Hem sembrat el món de carreteres, hem gaudit de la velocitat, hem fet guerres i ens hem proveït d’andròmines amb què passar una vida molt entretinguda. Però ens hem descompassat del planeta. Si volíem viure d’aquest elixir l’hauríem d’haver consumit molt a poc a poc, perquè hem cremat en menys de segle i mig el que a la Terra li costa de fer milions d’anys. L’antropòleg Joseph Tainter diu, i molts n’estan d’acord, que les civilitzacions col·lapsen quan es fan massa complexes per a la seua energia bàsica. I si no les acompanya un mínim de trellat, amb més motius encara. Literalment, aquesta civilització s’ha construït sobre la merda del passat, i hauríem d’haver endevinat que amb un material així no podríem construir un futur molt brillant.

Seguir llegint Tarquim

Share