Logomàquia tauròmaca

«És un fet d’evidència aclaparadora que, durant generacions, aquesta Festa fou, potser, la cosa que ha fet més feliços a un nombre més gran d’espanyols… Sense tindre-ho totalment clar, no es pot fer la història d’Espanya des de 1650 als nostres dies.» (José Ortega y Gasset)

«La lluita de bous no ha estat mai una diversió, ni quotidiana, ni molt freqüentada, ni de tots els pobles d’Espanya, ni generalment buscada i aplaudida. En moltes províncies no es va conéixer mai; en altres es va circumscriure a les capitals, i onsevulga que van ser celebrats ho va ser només a llargs períodes, i concorrent a veure-la la gent de les capitals i de tal qual aldea circumveïna. Es pot, per tant, calcular que de tot el poble d’Espanya, a penes la centèsima part haurà vist mai aquest espectacle. Com, doncs, s’ha pretés donar-li el títol de diversió nacional?» (Gaspar Melchor de Jovellanos)

«Parlar sobre els bous suposa mobilitzar les idees de religió, la idea de cultura, la idea de dret… és a dir, posa en contribució totes les idees fonamentals de les nostres constel·lacions filosòfiques, i per tant és una qüestió que no pot tractar-se a la lleugera, d’una manera banal, per agressiva que siga, sinó que exigeix una reflexió molt diferent de caràcter filosòfic.» (Gustavo Bueno)

«La filosofia és l’art d’intentar munyir un bou a les fosques.» (Joan Fuster)

Seguir llegint Logomàquia tauròmaca

Share

El cigarret

A Joan Agrassot

El pensament anomenat «políticament correcte» —que moltes vegades no és sinó el clàssic concepte rebatejat de «la ideologia dominant»— ens està deixant una bona llista d’assumptes sobre els quals no es pot parlar si no és en el sentit que determina el nou cànon. Parlar sobre el tabac no està ben vist: el cànon determina que el tabac és dolent, així que muts i a la gàbia. Però anem a suposar que encara hi ha lloc per a fer unes quantes consideracions retrospectives. Hi ha una memòria de fumador que encara està ben viva i, de vegades, a un, que creia haver-ho deixat arrere per sempre, li vénen a la ment records i sensacions que creia haver oblidat, com si acabés de ficar-se en la boca una magdalena amb nicotina.

cigarret

El del tabac, i més concretament el dels cigarrets, ha sigut un dels vicis més sofisticats i, al mateix temps, més populars de tots els que han existit, fins al punt d’haver estat considerat un element de primera necessitat que, sovint, s’hi ha hagut d’administrar mitjançant cartilles de racionament. El tabac ha format part imprescindible de la dotació del soldat, i negar-li’l a un pres era una crueltat fronterera amb la tortura. Ha estat també el desig que mai no es negava al qui estava a punt de ser ajusticiat, fins que les execucions van deixar de fer-se a l’aire lliure i, per motius de salut, es va prohibir fumar en els corredors de la mort. En alguns casos era també l’últim plaer del moribund, en lliça amb el bes de la persona amada. Com el cine ha demostrat, un cigarret era capaç de substituir amb avantatge l’hòstia com a viàtic: una xamada al cigarret humit de la xica equivalia a una última i excelsa còpula. I l’heroi amb tabaquisme no s’estava morint d’això que molts estan pensant, sinó de la bala que li havia clavat el dolent entre les costelles.

Seguir llegint El cigarret

Share