El paio que ronca

El paio que ronca s’apropia de tot el que el circumda. Dels sons perquè els eclipsa tots, de la son aliena, que roba i acapara i amb què sembla que apeixa la seua, de l’assossec que destrueix, del descans que impossibilita, del malestar que provoca… Fa arreplega d’un immens capital i se’l fuma a bufits, amb aquest rugit bestial, de fera de circ ben alimentada, que ix de l’abisme en què el pardal s’ha enfonsat amb tot el seu equipament, fora de l’abast de la seua consciència però exhibint-se estentòriament davant de la dels altres. La seua indiferència vers la resta del món, el seu egocentrisme és total, d’una radical desconsideració per tot allò que viu i sent. Però és un egocentrisme sense ego, animal, mecànic com la serra amb què espedaça la nit, migparteix el descans, s’apodera de l’espai dels altres, el d’ací i el d’allà, el dels teus somnis, el del teu cervell, el de la teua fotuda carabassa, sense clemència ni commiseració ni pietat ni remordiment.

RoncaWEB

Ho fa amb una impunitat absoluta, immoderadament, a resguard de tota intel·ligència, exempt de tota inhibició, lluny de l’abast de qualsevol argumentació que no siga una forta colzada entre les costelles. Imaginaràs que li la fots amb totes les teues forces, una vegada i una altra, fins que li buides el lleu, però paralitzat per la bona educació ni tan sols gosaràs despertar-lo. Com a màxim, intentaràs enviar-li un missatge xifrat, un pss!, un pst!, un tst! No li arribarà, i si li arriba no et farà ni cas, i esperaràs una treva, suplicaràs que el destí et brinde una mica de compassió i Morfeu et concedisca un bri del seu afecte. Serà debades. La roncadissa infla la veixiga de l’odi i la bambolla de la venjança amb cada bufit, incita a l’assassinat de qui, a través de cada ronc, deixa de ser humà i ens impedeix de ser-ho als altres, ens retorna a la selva primigènia on tot era confusió, amenaça ignota i ensurt, lluita per la supervivència, vida o mort, ronc o descans.

Seguir llegint El paio que ronca

Share

Molta por però molt poca vergonya

«Que els empresaris s’atribuïsquen el mèrit de crear ocupació és com si els esquirols s’atribuïren el mèrit de crear l’evolució de les espècies. […] Tot aquell que ha dirigit un negoci sap que contractar gent és l’últim recurs dels capitalistes». Això ho va dir fa uns quatre anys un que parlava amb coneixement de causa, Nick Hanauer, un dels que pertanyen a l’1% dels elegits, un paio podrit de diners, en un acte organitzat per la Technology Entertainment and Design (TED), una entitat patrocinada per algunes de les més grans corporacions globals, com American Express, Intel o Johnson & Johnson, que a pesar de tal patrocini es defineix com una organització sense ànim de lucre amb la intenció que ens ho empassem. No serà perquè no en som capaços.

DinWEB

Encara que en un principi va ser censurat per la mateixa TED, la qual cosa demostra la gran facilitat i de quina manera tan infundada s’escandalitzen alguns rics sense ànim de lucre, el seu breu discurs (a penes set minuts) es pot veure i escoltar en Internet. L’entusiasme amb què van ser i continuen sent rebudes les seues paraules per part de certs sectors de l’esquerra denota també no poca ingenuïtat des de l’altre costat, i si val la pena traure-les a col·lació ara, quan ja fa tant que foren pronunciades, és precisament per això. Des d’aleshores no han parat de repetir-les. Per a ells és com si Marx haguera ressuscitat i els haguera donat a conéixer l’última versió revisada del Manifest Comunista des d’un tossal de Silicon Valley. Molt mal han d’estar les coses, i molt minvada la capacitat pedagògica dels rojos, quan una tèbia filípica keynesiana, que l’única cosa que pretén és apuntalar un model econòmic gojosament desigual, ha fet tant de rebombori.

Seguir llegint Molta por però molt poca vergonya

Share

El regne de Logomàquia

Els cada vegada més extensos espais de la informació van atibacats d’arengues que, si es transformaren de sobte en fets, incendiarien el planeta de colp i volta, com si fóra un misto. Les mal anomenades tertúlies, els blogs, els fòrums i les columnes periodístiques adornen amb el seu verb rebel i la seua ideologia suposadament subversiva un flux de notícies convenientment controlat per instàncies que passen inadvertides. És un extremisme que, a banda de servir de camuflatge a la manipulació de les notícies, constitueix l’equívoca i aparatosa façana d’una docilitat i un entreguisme que s’acendra en la por i en la impotència. Aquestes proclames són com aquells exabruptes que en temps de foscor s’emetien només intramurs de la llar, o com els gasos que un expulsava en la intimitat de l’alcova i dels quals no quedava cap registre històric. Ara, escudats en un fals anonimat, els amollem als quatre vents donant-li a la tecla intro. Els altres amollen els seus i tots ens hi fem els sords.

boxWEB

Fer política ha acabat per significar parlar de política i poca cosa més. Vivim en una missa permanent, interpretant una litúrgia revolucionària eminentment retòrica, siga visual o verbal. Les seccions tradicionals de la premsa de paper han estat desbordades en passar als mitjans digitals per un discurs polític d’una superficialitat esbalaïdora, basat en la xafarderia, en el rumor, en la xicoteta peça d’actualitat, sempre efímera, en una espècie de crònica del cor de nines que parlen. Pensament previsible, simple, precipitat i fragmentari, punts de vista inamovibles, romanços prefabricats i absència d’arguments. I amb tot aquest enfitament, després de cada convocatòria electoral, quan passen els primers moments d’eufòria, a poc a poc ens adonem (hi ha a qui li calen trenta anys) que el que és realment important no es mou, que tota aquesta verborrea pretesament transformadora amaga una estratègia essencialment conservadora que deixa intactes els pilars de la situació.

Seguir llegint El regne de Logomàquia

Share

Benvolguts lectors, amables autoritats, ociós passavolant:

Els blogs personals li pareixen a l’autor el súmmum d’una impudícia generalitzada, d’un exhibicionisme absurd que impregna en la seua totalitat i està acabant per donar forma a una societat que, mentre espera una justa denominació amb què soterrar-se en la història, hem convingut a definir com de l’«espectacle». Ho va encunyar un «antisistema», Guy Debord, i els portaveus del sistema ho repeteixen com a lloros des de l’escenari sense saber, ni ganes, el que l’altre va voler dir. La troballa de Debord no està gens malament, però cal preguntar-se si és procedent anomenar espectacle a una funció en què tots som figurants que es passen el temps mirant-se els uns als altres.

portada_balanc_ca

Així que aquest blog pretén no ser un blog. És la continuació del llibre que li dóna nom (Joan Dolç, Balanç d’existències, In púribus llibres, 2015), i el joc en què es basa és idèntic al que va donar origen a aquell volum. «Les imatges no s’esgoten en una sola lectura, per molt que alguns s’hi entesten» —s’afirmava en el preàmbul—. «Les imatges parlen i formen un tot diferent amb cada un dels seus interlocutors» (…) «Cada un d’aquests textos ha sorgit de la imatge que apareix al costat, en entrar en contacte amb l’imaginari acumulat i la idiosincràsia d’un individu en particular que és qui firma» (…) «Hi ha un vincle més o menys visible entre cada imatge i el seu text, però ambdós se sostenen —si és que ho fan— pel seu compte». (Qui ho desitge pot llegir el preàmbul sencer ací.)
Seguir llegint Benvolguts lectors, amables autoritats, ociós passavolant:

Share