La cortina

Fa un temps, no gaire, anar al cine era una experiència molt diferent de la d’ara. Per a començar, la majoria de les sales no eren com aquests temples babilònics que apareixen en les pel·lícules de Woody Allen. Si de cas, alguns dels d’estrena de les grans ciutats. Els cines eren majorment com el que apareix en la imatge, poc més que una porxada coberta, plena de taques d’humitat tant per dins com per fora, amb seients de fusta, sense moqueta i sense calefacció. Perquè això que la gent s’hi refugiava per a escalfar-se també és mentida: a l’hivern s’hi passava un fred de collons, atenuat només per la possibilitat d’acostar-se a la parella quan les llums s’apagaven, una cosa que estava vetada en l’exterior, on tampoc no hi havia molta llum. Això si en portaves, de parella. Als altres els hi quedava l’escalfor de quadra, la que es donen entre si els animals estabulats. I a l’estiu, calor, aquesta sí que ja sense remei, a pesar d’algun ventilador que tremolava agarrat precàriament a l’encanyissat del cel ras. L’aire condicionat era un article de ciència-ficció, un invent de Hollywood.

Ara bé: quasi tots els cines tenien cortina. José Luis Garci, exercint de professional de la nostàlgia, va dir en una entrevista que «tot va canviar quan es va prescindir de la cortina», i és cert. La cortina era el vel simbòlic que separava aquella realitat ronyosa i desagradable de la vastitud infinita del mite que es desplegava sobre la pantalla, que era una simple paret emblanquinada la majoria de les vegades. El cine que apareix en El espíritu de la colmena (pel·lícula imprescindible com poques) és encara més precari. I no té cortina. Però escenifica molt bé què passava en aquells recintes. En aquesta pel·lícula pot palpar-se la irrupció d’un imaginari inventat en un context inequívocament real. I la manera com tots dos es troben. El cine era, sobretot, un recinte pecaminós, transgressor, on l’espectador podia sentir-se lliure mentre era vigilat pel món exterior. En aquest sentit, el cine ha sigut sempre pornogràfic.

Seguir llegint La cortina

Share

La nostàlgia ja no és el que era

És, amb tota probabilitat, diumenge de vesprada. Hi ha una quietud mortal en l’aire. L’absència sobtada d’activitat genera un buit en què es cola a doll la melancolia. Fugint d’aquest cara a cara amb el no-res, la gent es fica en els cines per a viure de manera vicària històries que no són seues però tampoc alienes, perquè no les protagonitzen altres, sinó actors, màscares dúctils que s’emmotlen a tots i a cada un, perquè estan fetes amb la plastilina universal dels humors humans. ¡Vuelve a mi vida!, la pel·lícula que anuncia el cartell, era —és; les pel·lícules sempre són— un dramó italià de 1954 que parla d’herències i amors en disputa, de traïcions i retrobaments, de relacions impossibles i vides dissolutes…, una d’aquelles històries arravatades que pretenien, amb la seua emfàtica inversemblança, espantar el tedi que desprén aquesta foto, on quasi es pot veure el temps emportant-se l’existència cap a l’albelló que només ell sap on duu.

tornaWEB

De la mateixa manera que a qualsevol individu, en arribar a segons quina edat, comencen a eixir-li pèls en les aixelles, o a créixer-li les orelles, en un moment determinat comença a segregar nostàlgia. La nostàlgia és dins d’ell i s’agafa a qualsevol cosa, sempre que aquesta forme part del seu passat. No importa com de ridícula, de mala mort, lletja o intranscendent els puga paréixer aquesta cosa als altres. En realitat, del que sent nostàlgia és de si mateix agafat a això. La nostàlgia és el record d’allò que un va ser, que és el que després dóna carn al nostre fantasma. Com en qualsevol repartiment, a uns ens hi ha tocat rellomello i a altres unes miserables pelleringues, però, siga el que siga, és una cosa preciosa, perquè sense això no som el que som, no som res, ens resulta impossible d’imaginar-nos.

Seguir llegint La nostàlgia ja no és el que era

Share

«Imbècils»

Umberto Eco, qui en altre temps fou l’imprescindible autor d’alguns assajos (i una novel·la) que van ser l’alegria de la nostra joventut, ha dit fa poc que «les xarxes socials donen la paraula a legions d’imbècils que abans parlaven només en el bar, després d’un got de vi, sense fer mal a la col·lectivitat. De seguida els hi feien callar, mentre que ara tenen el mateix dret a parlar que un premi Nobel. És la invasió dels imbècils». El més significatiu, i que no ha estat destacat, és que aquestes paraules van ser dites no en una entrevista, enmig del fragor dialèctic, sinó com a part d’una meditada lliçó magistral llegida durant l’acte del seu segon nomenament com a doctor honoris causa per la Universitat de Bolonya, i que els universitaris presents, professors i estudiants, es van posar dempeus i van aplaudir de valent, segons conta La Stampa. L’autor de la recent i difícilment perdonable castanya Número zero, expressava així el que, si es jutja per aquesta calorosa reacció, molts intel·lectuals senten i expressen des que Internet va donar veu a qualsevol mindundi.

barWEB

D’entrada, un se sent temptat de subscriure aquestes afirmacions, però convé anar a pams. Hi ha ara els mateixos idiotes que sempre, i sempre han intentat fer notar la seua presència en qualsevol circumstància (és un dels trets que els fa idiotes), encara que, com diu Eco, ho feien en el bar, en la barra —les tertúlies de café solien ser cosa de senyors—, i ara la seua veu és més potent i, com el soroll que emeten els cotxes tunejats, aquests trons de la imbecil·litat, arriba a totes bandes. L’espai per a l’opinió era terreny vedat, zelat per una indústria, la de l’opinió pública, que n’impedia l’accés a tot aquell que no complís amb els requisits exigits pels amos d’aquests mitjans. Tot el que s’hi transmetia, per definició, no podia ser estúpid. Això ha canviat. Per culpa d’Internet, dins del vedat s’han colat tot de caçadors furtius, d’idiotes perillosos armats amb una tablet, i tant els amos com els usufructuaris de la finca estan emprenyats.

Seguir llegint «Imbècils»

Share