La nostàlgia ja no és el que era

És, amb tota probabilitat, diumenge de vesprada. Hi ha una quietud mortal en l’aire. L’absència sobtada d’activitat genera un buit en què es cola a doll la melancolia. Fugint d’aquest cara a cara amb el no-res, la gent es fica en els cines per a viure de manera vicària històries que no són seues però tampoc alienes, perquè no les protagonitzen altres, sinó actors, màscares dúctils que s’emmotlen a tots i a cada un, perquè estan fetes amb la plastilina universal dels humors humans. ¡Vuelve a mi vida!, la pel·lícula que anuncia el cartell, era —és; les pel·lícules sempre són— un dramó italià de 1954 que parla d’herències i amors en disputa, de traïcions i retrobaments, de relacions impossibles i vides dissolutes…, una d’aquelles històries arravatades que pretenien, amb la seua emfàtica inversemblança, espantar el tedi que desprén aquesta foto, on quasi es pot veure el temps emportant-se l’existència cap a l’albelló que només ell sap on duu.

tornaWEB

De la mateixa manera que a qualsevol individu, en arribar a segons quina edat, comencen a eixir-li pèls en les aixelles, o a créixer-li les orelles, en un moment determinat comença a segregar nostàlgia. La nostàlgia és dins d’ell i s’agafa a qualsevol cosa, sempre que aquesta forme part del seu passat. No importa com de ridícula, de mala mort, lletja o intranscendent els puga paréixer aquesta cosa als altres. En realitat, del que sent nostàlgia és de si mateix agafat a això. La nostàlgia és el record d’allò que un va ser, que és el que després dóna carn al nostre fantasma. Com en qualsevol repartiment, a uns ens hi ha tocat rellomello i a altres unes miserables pelleringues, però, siga el que siga, és una cosa preciosa, perquè sense això no som el que som, no som res, ens resulta impossible d’imaginar-nos.

Seguir llegint La nostàlgia ja no és el que era

Share

La sentència del porc

Tot indica que aquest porc tan esplèndid, que posa tranquil al costat d’aquesta gent, porta una vida regalada, menja bé i dorm millor. A més, se’l veu net. És una falsa creença que els de la seua espècie són uns animals bruts. Tot depén de la forma de vida que els hi dónes. Ensinistrats com cal, fins i tot són capaços de fer les seues necessitats en una caixa de sorra, com els gats. El seu nivell d’intel·ligència és paregut al d’un gos, i si els eduques bé poden arribar a ser dòcils, relativament silenciosos i afectuosos. Responen pel seu nom i, si els hi acostumes, es posen panxa enlaire perquè els la rasques. També els agrada que els banyen i que els raspallen. Són capaços d’expressar una gran varietat de sentiments.

matana2WEB

A més, recentment s’ha descobert que tenen una gran semblança anatòmica i genètica amb l’ésser humà, per això la seua pell és emprada per a fer empelts en persones que han patit cremades greus, del seu pàncrees s’obté insulina per a tractar els diabètics i les seues vàlvules cardíaques s’utilitzen en trasplantaments. Els investigadors estan aprenent a introduir cèl·lules humanes en el seu organisme amb finalitats terapèutiques, per això hi ha porcs que són mitges persones a tots els efectes. És difícil imaginar un animal que meresca més que el porc que l’adopten com a mascota.

No és el cas d’aquest.

Seguir llegint La sentència del porc

Share

Perversions

Sorolla va pintar uns quants quadres en què s’exhibeixen xiquets nus divertint-se com porquets a la vora de la mar, que avui, possiblement, projectarien sobre ell ombres de sospita. De fet, una de les seues pintures més celebrades, Corriendo por la playa, que representa dues xiquetes que escapen rialleres d’un infant en pilotes que els hi va al darrere, fou censurada quan s’exhibí a la ciutat nord-americana de Dallas fa un parell d’anys. La imatge es va reproduir en el fullet de manera parcial, a fi de fer desaparéixer la perversa criatura, a qui en el quadre ni tan sols se li veu la xufa. Els pares que, per aquella mateixa època i al llarg d’unes quantes dècades, tenien el costum de celebrar l’arribada de descendència, fos masculina o femenina, fotografiant-la en tot el seu natural esplendor i fent circular la imatge per tot el veïnat, potser tindrien avui problemes semblants. Si més no en certs llocs.

arturinWEB

Es donava llavors un cert culte festiu a la nuesa en segons quines circumstàncies, que no estava necessàriament relacionat ni amb la pobresa —abundant—, ni amb algunes formes de naturisme llibertari en voga, encara que potser un poc de tot això hi tingués a veure. Cal tenir en compte que l’únic vestit que llueix el jove de la foto és una creu ben piadosa que penja del seu coll. El llibre, que evita que s’escole entre els llistons del seient, també li dóna un cert aire respectable. Hi havia, potser, una nostàlgia —induïda per la mateixa religió— de la innocència del paradís terrenal, que s’expressava a través de la nuesa infantil, l’única que pot ser innocent sense cap reserva, segons la moral burgesa i en contraposició amb les teories de Freud, a qui el gest i l’actitud d’aquest infant, que ens remeten a les d’un sàtir precoç, pareixen donar la raó. Però això tampoc estava mal vist. El desvergonyiment infantil era considerat un símptoma de salut moral, una garantia de triomf en la seua immediata lluita per la existència.

Seguir llegint Perversions

Share