La deessa sarcàstica

A F. Bayarri

El nou eslògan d’una famosa cadena d’artefactes electrònics, a la que cal agrair com d’explícit és sempre el seu màrqueting, apel·la ara al poc que costa ser feliç. El seu eslògan anterior deia, si fa no fa, que en les seues botigues no compraven els tontos. Ara els que no compren allí són els infeliços, només hi compra gent feliç o que malda per ser-ho, res no importa que tinguen pinta de borinots, si jutgem pel seu anunci. El món de la publicitat és ja el món de la idiòcia psiquiàtrica: gent feliç gràcies a un paquet de pipes, gent feliç gràcies a una compresa, gent feliç gràcies a una pizza, gent feliç gràcies un corró per a llimar-se els talons, gent feliç gràcies a una rodanxa de fuet…, gent feliç, en definitiva. No importa gràcies a què. El 99% dels anuncis que veiem al cap del dia, diguen el que diguen, venen només un producte: felicitat. La demanda deu ser enorme perquè l’oferta siga tan massiva.

alegriaWEB

Per a elaborar els seus missatges, els professionals del màrqueting pentinen la vida humana buscant rastres de felicitat en estat salvatge, i quan la troben la capturen i l’envasen. Fan conserva amb ella. Quan pesquen una imatge com la de dalt, li fiquen color, li afegeixen una melodia apegalosa i un sil·logisme assequible amb un producte encastat en una de les seues proposicions, i ja tenim una ració de felicitat enllaunada i a punt per a la venda. Han canviat de tal manera la nostra percepció, que quan veiem aquesta mare i el seu fill exhalar alegria a l’uníson ens preguntem què ens volen vendre. I ens decep adonar-nos que estem davant d’una vulgar foto familiar, que ací només hi ha un goig de viure senzill, primari i no venal, perquè ens quedem sense saber on el podem adquirir.

Seguir llegint La deessa sarcàstica

Share

Lladres de memòria

En 1943, a partir d’una història de Hemingway, l’alemany Robert Siodmak va fer una pel·lícula titulada The Killers (en espanyol Forajidos), amb Ava Gardner i Burt Lancaster, que feia el seu debut cinematogràfic (en la foto, tractant de trencar el seu passat). Allí apareixien un parell de perdonavides taciturns i fanfarrons que no passaven desapercebuts a pesar del poc de temps que apareixen en pantalla. En 1964, Don Siegel feu un remake amb el mateix títol, que ací es va rebatejar com a Código del Hampa. La història era bàsicament la mateixa, però aquells dos perdonavides adquirien un protagonisme que no tenien en la versió anterior i es caracteritzaven, entre altres coses, per exhibir una notable loquacitat que els feia estranyament atractius. En 1994, Quentin Tarantino es va apropiar d’aquests dos personatges, els va estilitzar a la seua manera, fins a la caricatura, i els va utilitzar com a fil conductor d’una història que contenia velades referències a la història original i escenes que «homenatjaven» les dues anteriors, de les quals heretava, a més, una estructura complexa i aparentment caòtica.

KillerWEB

La majoria dels espectadors que eixien de veure Pulp Fiction ho desconeixien tot dels avantpassats de John Travolta i Samuel L. Jackson, els assassins xarraires que tant els havien fascinat. Tarantino ha continuat explotant la fórmula fins a la sacietat, i els seus fans el consideren un geni sense precedents. El més curiós és que, encara que han sentit dir que el cineasta és un cinèfil empedreït i que el seu cine està ple de referències a obres del passat, en general no pareixen mostrar interés per conéixer-les de primera mà, i els que el mostren no tenen a penes possibilitats de satisfer-lo perquè, amb tanta morralla com circula, són difícils de trobar, i molt més difícil és topar amb elles dins de la programació habitual de cines i televisions.

Seguir llegint Lladres de memòria

Share