«Llibres estúpids»

CLIENT: Aquests llibres són una estupidesa, veritat?
LLIBRER: Quins?
CLIENT: Em referisc a les faules d’animals en què el gat i el ratolí són grans amics.
LLIBRER: Supose que són poc realistes, però la ficció és així.
CLIENT: No, no és que siguen poc realistes, és que són estúpids.
LLIBRER: Bé… els autors usen aquests recursos per a ensenyar als xiquets que han d’acceptar tot tipus de gent, no troba?
CLIENT: Potser, però jo crec que els llibres no haurien de fingir que les persones congenien amb qualsevol així com així, que tot és bufit i barral. Els xiquets haurien d’aprendre que la vida és una merda, i com més prompte millor.

(Jen Campbell. Coses rares que se senten en les llibreries)

Agafem una obra literària qualsevol. No importa com d’adulta ens semble. Dóna igual que siga Els Viatges de Gulliver o Sota el Volcà. Ulisses mateix, si volem. O Les flors del mal. Una vegada triada, deixem-la en mans d’un comité de censura degudament posat al dia. Junt amb el capellà i el militar de tota la vida, que hi haja també representants de tots els col·lectius de la correcció política. Sí, tendeixen a l’infinit, però fem un esforç perquè ningú no s’hi trobe discriminat. Deixem que tallen tot el que els semble reprovable, que reescriguen tot el que els parega erroni, abjecte, confús, ofensiu o immoral. I després, deixem que eliminen tot el que, simplement, no entenen. Quedarà un llibre per a xiquets d’allò més adient. Així se n’han fet centenars d’adaptacions de clàssics. I la major part del fotral de llibres infantils i juvenils que circulen pel món no són una cosa molt diferent, obres artificioses i fal·lacioses ordides per moralistes convençuts de la seua alta missió redemptora. Aclarim que hi ha excepcions que escapen a aquest diagnòstic i posen en dubte la pertinència d’aquest criteri classificatori, i que tampoc no ens referim al llibre obertament i honestament pedagògic, com són els sil·labaris, els catons o els llibres d’aritmètica, sinó a aquesta literatura segmentada segons trams d’edat, suposadament ajustada als nivells de raciocini, comprensió lectora i maduresa emocional que, suposadament també, corresponen a cada un d’aquests trams i que, amb l’excusa d’obrir als xiquets les portes del coneixement, colonitzen a consciència les verges praderies que hi ha darrere dels seus ulls.

Seguir llegint «Llibres estúpids»

Share

La nostàlgia ja no és el que era

És, amb tota probabilitat, diumenge de vesprada. Hi ha una quietud mortal en l’aire. L’absència sobtada d’activitat genera un buit en què es cola a doll la melancolia. Fugint d’aquest cara a cara amb el no-res, la gent es fica en els cines per a viure de manera vicària històries que no són seues però tampoc alienes, perquè no les protagonitzen altres, sinó actors, màscares dúctils que s’emmotlen a tots i a cada un, perquè estan fetes amb la plastilina universal dels humors humans. ¡Vuelve a mi vida!, la pel·lícula que anuncia el cartell, era —és; les pel·lícules sempre són— un dramó italià de 1954 que parla d’herències i amors en disputa, de traïcions i retrobaments, de relacions impossibles i vides dissolutes…, una d’aquelles històries arravatades que pretenien, amb la seua emfàtica inversemblança, espantar el tedi que desprén aquesta foto, on quasi es pot veure el temps emportant-se l’existència cap a l’albelló que només ell sap on duu.

tornaWEB

De la mateixa manera que a qualsevol individu, en arribar a segons quina edat, comencen a eixir-li pèls en les aixelles, o a créixer-li les orelles, en un moment determinat comença a segregar nostàlgia. La nostàlgia és dins d’ell i s’agafa a qualsevol cosa, sempre que aquesta forme part del seu passat. No importa com de ridícula, de mala mort, lletja o intranscendent els puga paréixer aquesta cosa als altres. En realitat, del que sent nostàlgia és de si mateix agafat a això. La nostàlgia és el record d’allò que un va ser, que és el que després dóna carn al nostre fantasma. Com en qualsevol repartiment, a uns ens hi ha tocat rellomello i a altres unes miserables pelleringues, però, siga el que siga, és una cosa preciosa, perquè sense això no som el que som, no som res, ens resulta impossible d’imaginar-nos.

Seguir llegint La nostàlgia ja no és el que era

Share