Tango

Hi ha dies que acaben malament. No ha passat res de mal, però acaben malament. Perquè te’n vas al llit amb la convicció que res no ha canviat ni canviarà. Un es passa la vida combatent aquesta afició a posar-ho tot en el mateix sac, tan injusta, tan reaccionària, amb què tantes coses s’intenten justificar, i al remat un acaba sucumbint a la temptació. O a l’evidència. O al cansament. Subscrivint un tango. Però és que tens davant a algú que t’està repetint la mateixa cosa per enèsima vegada, i saps que tu també et repeteixes cada dia més. I aquests periòdics que han vingut a substituir els vells —estaves fullejant-ne un— estan envellint a ulls veients. I aquests articulistes que arribaren en forma de falca roja, com la del quadro de El Lissitzky, han acabat traçant cercles entorn dels seus respectius eixos, fent el mateix que aquells intel·lectuals de sénia als quals havien de desallotjar. I en aquests polítics que deien ser nous albires el germen del que els altres van acabar sent, veus això que els sustenta a tots substituint-se a si mateix.

Per alguna raó, hi ha dies en què te’n recordes d’aquell amic que poc abans de morir va exclamar: «Açò és una estafa», i per la manera com ho digué vas saber de seguida que no es referia a la crisi, encara que llavors ja havíeu comentat molt que la crisi era això, una estafa, veges tu quin descobriment. O d’aquell que et va dir, mentre et donava la mà per última vegada i ho sabia, que «no sabia si havia valgut la pena», i llavors encara no hi havia crisi o no sabíem que n’hi havia. O d’aquell altre —ja en dus uns quants— que davant de la imminència del seu últim viatge, va passar els seus últims dies contraprogramant-li a la mort una excursió a Corfú, on ell creia que estava el principi de tot, amb aquells amics que sabia que mai no tornaria a veure. No volia anar enlloc, volia tornar. I veus tots els que encara campegen, cada u pel seu costat, creient que se salvaran sols, i saps que no, estàs convençut que un dia es despertaran i alguna cosa que ara no volen veure ja no estarà allí per a poder ser ignorada, i aquesta absència els haurà espolsat l’ofuscació, i se sentiran tan desolats com tu et sents de vegades. O no, perquè mentre el temps ens mata, nosaltres diem que matem el temps, i a més d’un la mort l’agafarà així.

Seguir llegint Tango

Share

Nines

Els dos vells determinismes, el que dóna per suposat que la base genètica preval en el desenvolupament de l’individu i el que atorga aquest poder a les seues circumstàncies, s’han fet servir sempre a conveniència. El determinisme biològic ha estat sempre molt del gust de la dreta, que no és partidària gastar-se els diners on no hi ha res a rascar. L’altre determinisme, l’econòmic i social, és molt del grat de sectors contraposats de l’esquerra, que encara que se senten units per aquesta qüestió (i en alguns casos per cap altra), la defenen de manera cada vegada més matisada, i també és del gust de gent rara com els conductistes radicals, que s’entesten a demostrar que tot depén del medi, des de la consciència de classe fins a la grandària de la nàpia.

Si deixem de banda les segones intencions, la qüestió és bizantina. En tota estructura social la naturalesa s’atrinxera en l’individu, per tant, siga d’una manera oberta o siga dissimulant, en nom de la utopia igualitària o en el de la liberal llibertària, a l’individu cal donar-li forma, regar-lo i podar-lo com a un arbust d’un jardí francés. L’espècie té els seus mecanismes de reproducció i la societat, els seus. La genètica ens proveeix d’endoesquelet i la societat ens fa un exoesquelet a mida. I nosaltres tan contents, perquè una cosa sense l’altra no s’aguanta i la carn que hi ha al mig no serveix per a res. Tots necessitem un personatge a representar, i és important triar-lo bé o tindre sort en la rifa. Que te’n donen un no és difícil: sempre hi ha algú disposat a ajudar-t’hi, sobretot els que van en grup i basen la seua força en la quantitat. N’hi ha de bon acontentar que amb això en tenen prou. Hi ha a qui li regalen un carnet de soci del Levante UD tot just nàixer, i vestit amb la samarreta de l’equip té per a anar fins al moll de la llacuna Estígia més content que un gínjol.

Seguir llegint Nines

Share